De quan l'amor era roig

 Dima Dmitriev

Era feble-déumeu-que si n’era! I el desamor m’arribava una vegada i una altra sense compassió. I una vegada i una altra em trencava a bocins, i dia a dia anava arreplegant els vidres de la desfeta. Potser, el moment de la naixença m’hauria d’haver estampat el cartell de FRÀGIL. Però no, em va llançar al món com qui no vol, com si res, com si tot fos blau. Fou així com vaig desaprendre a estimar perquè el blau m’ignorava tot i els meus esforços per travessar-lo. Únicament en una ocasió em va tenyir el vestit, només el vestit, i jo, confiada i incauta, vaig creure que aquell atzur s’escolaria pels ulls, i pel nas, per les oïdes i pels porus de la pell fins esdevenir una dona blava, gairebé picassiana. Quan vaig sentir de nou el dringar dels vidres caient a terra, els vaig mirar, amb l’esperança que, almenys, fossen blaus. Llavors, els hauria guardat com a prova, com a penyora d’amor. Però la seua transparència era punyent sota la llum del sol. I si, per ventura, m’havia aferrat a un color que no m’esqueia? I si tornava enrere, quan encara no havia desaprés a estimar? Així, vaig iniciar la deconstrucció. Amb tota la concentració de la força desesperada que m’habitava, em vaig pensar petita. Portava un vestidet blau i em gronxava lentament sota un arbre magnífic, un arbre immens i protector que m’acollia amb calidesa de foc. Hi vaig romandre segons, minuts, dies?, no ho sé, crec que el temps no existia. Però de les seues branques plovien, molt suaument, moments infinits d’estima i de tendresa, i la pluja era roja i vellutada, i em traspassava tota. D’aquell viatge interior sublim i quasimístic, en vaig sortir impregnada d’un vermelló reconfortant que encara porte dins. Potser així, si em punxe serà amb roses. Potser així, el vidre carmesí tamisarà la llum del sol.