Imatge: Anita Burnaz
"... continua recordant i la nit del primer de novembre obre la porta als morts, que entren de puntetes a les cases per portar regals i missatges als marrecs. Llaminadures i joguines perquè no oblidin que hi ha la mort, i que ells fins i tot en la mort estan vius. /.../ Totes les criatures de l'illa el 2 de novembre, quan juguen, parlen dels seus morts que no són ni a l'infern ni al paradís, sinó amb ells. Fins i tot l'Església ha hagut de tancar sempre els ulls i ignorar aquest costum pagà. I és la primera vegada que un rei o un dictador estranger s'ha atrevit a intentar abolir aquesta tradició. Però si el novembre ni vostè ni jo no som a la presó, la portaré fins a Catània a veure el gran Pla dels Morts, que cada any es continua encenent i revivint amb lluminàries i torxes, amb muntanyes de dolços i joguines, i es riu dels estrangers i de la mort.
-Déu meu, Modesta, què és aquest Pla dels Morts?
-És la gran plaça major de Catània, on tots els pares, germans i oncles, rics i pobres, durant tota la nit entre parades de colors, botigues il·luminades, cafès i restaurants plens de gom a gom, busquen, entre got i got de vi, els regals per als més menuts per compte dels morts estimats."
Goliarda Sapienza, L'art de viure
Fa anys vaig llegir aquest llibre que em va agradar molt.
ResponEliminaAquest paràgraf, però no el recordava pas. Costums diferents a cada lloc del món. M'ha agradat saber aquest de Catània.
L'autor ha eliminat aquest comentari.
ResponEliminaCuriosa tradició.
ResponEliminaHe pouat en un poema teu per a l'entrada del meu bloc.
Petons.
Una bona costum. És l'únic cert que tenim, l'hauríem d'acceptar com una cosa natural, amb respecte i sense por.
ResponEliminaM'agrada molt aquesta tradició que ens explica el llibre que esmentes, perquè tracta la mort com una cosa natural, que no fa por, on es celebra la vida precisament recordant els absents.
ResponEliminaMolt bon novembre i una abraçada!
Tanco els ulls i m'imagino aquesta festa tan lluminosa i acolorida i m'ha agradat somiar i participar-hi....
ResponEliminaMolt bon record a aquests "morts que estan dins nostre"...Gràcies per compartir-ho.
Una abraçada.
M'apunto aquest llibre, m'ha cridat molt l'atenció. Aquesta tradició m'ha semblat molt natural, sobretot per com tracta la mort. Gràcies per compartir-ho! Bona castanyada, novesflors!
ResponEliminaQuantntes joies estroben en aquest llibre! Un llibre fet de vida i en què l'autora va abocar moltíssima vida.
ResponEliminaEnlluernat em va deixar, especilament, la descripció dels anys d'infantesa.
Potser els millors escriptors són els que millors se saben connectar als seus anys d'infantesa i conserven la mirada innocent i oberta dels nens.
Què podens fer, en veritat, les esglésies, si no tancar els ulls davant els ulls oberts d'un infant?
curiosa manera diferent de celebrar el dia de difunts.....sempre s'aprèn alguna cosa....bona castanyada!
ResponEliminaBona lectura, la de Goliarda.
ResponEliminaA Colòmbia porten flors als difunts, al cementiri, no hi mengen dolços, però també allà hi canten mariachis, em diuen.
Hi ha molts països Sud-americants que celebren el dia de difunts amb una festa al cementiri, i ho fan amb les menges que agradaven més al difunt...
ResponEliminaNo estaria malament que un dia a l'any ens poguéssim retrobar tots plegats...
Petonets.
M'ha agradat molt aquest fragment però he de dir que de Sapienza no he llegit res encara. Tot arribarà, esper :)
ResponEliminaOstres! Fa un parell de mesos el vaig escollir pel Club de Lectura. Un llibre bonic, sí...
ResponEliminaPer cert, em vaig haver de fer un plànol amb els personatges i les relacions que tenien entre ells! Mare meva quin embolic! Gairebé com "Jo Claudi"
Una forma diferent de viure aquest dia. És xula la diversitat!
Petonet
T'he de demanar un favor, novesflors.
ResponEliminaEscriu-me un correu, si et plau, he perdut la teva adreça.
T'ho agraïré.