Claror

 Sergio Bordón

L’alegria ha tornat a niar en mi. La bellesa em subjuga, els colors cantussers es deleixen per visitar els meus llavis. Han desaparegut les ombres del camí, que ha restat clar. Hom respira transparència i els meus peus, joganers i cristal·lins, han descarregat en qualsevol raconada les recances que arrossegaven. La lleugeresa ha substituït la pesantor –s’han eclipsat els  fragments  negres. I un cant de rossinyol m’acompanya constantment, com si un mes de gener hagués florit de primavera.

     Com aquell que conrea primaveres dintre d’ell, trace una estela de perfum en cada indret on arribe i oferesc –malvasia dels déus– el desig indescriptible d’embriagar-se d’aquesta flaire poètica que, en tustar-la, ens sotmet, ens captura l’ànima i ens obliga a restar deserts de món, presoners per sempre.

     Tothom em deixa fer, com si cadascú, com si tots, sorpresos, inesperadament i transitòria, s'haguessen abandonat a la poesia. Jo sé, però, que tu t’has abandonat pregonament, que els teus ulls –com la mar– cisellen paraules, en cada immersió en surten curulls de mots. Tot i que no he llegit cap més escrit de la teua mà sé que escrius, perquè et veig cada dia vestit de paraules, com un arbre que ha anat cobrint la seua nuesa de brancatge hivernal amb tímides fulles, verdes i disperses ara, i tendres, enjogassades, amuntegades, pletòriques. I grogues i tardorals després, i sorolloses sota els peus, paraules, fulles, fulles, paraules, paraules, paraules. Ja ho deia sant Joan. AL PRINCIPI EXISTIA EL VERB I EL VERB ERA DÉU.

     Has descobert, sol i amb mi, l’immensurable poder, inefable i cosmogònic, l’immens poder de les paraules.