. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . BENVINGUTS I BENVINGUDES. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .





dimarts, 8 d’octubre del 2013

Monòleg interior: Tenebra






Pàgina 171. Com si el llibre no en tingués més, com si s’hagués plantat a meitat ser escrit, com si s’hagués descosit i hagués perdut la resta de fulls. Quants dies fa que estic estancada a la pàgina 171? Cinc? Sis? Set? Dotze? Ni ho sé. Dins, a la butaca, o fora, a la terrassa, matí o vesprada, amb el llibre obert a les mans, davant d’aquesta pàgina 171 els arbres mostraven la seva crua nuesa i ell se sentia igualment desprotegit. No albirava la sortida, havia caigut en un pou de negror que no el deixava pensar en dies clars, quan la tenia al seu costat. De la finestra estant observà el silenci de la vall, la fredor del silenci què estic llegint? No sé què estic llegint. Ja em va passar amb el llibre anterior i vaig acabar tancant-lo, abandonant-lo. No, no és la primera vegada, tanmateix ara sembla irreversible. Llegesc les frases però la meua ment està mancada de concentració, vol aire, cansada, no em centre, està cansada per a l’abstracció de la poesia i ara... les novel·les tampoc?, repetesc els mots i se’m queden en sons, no copse el sentit. Ho intentaré de nou, com aquest matí, com ahir, com despús-ahir els arbres mostraven la seva crua nuesa i ell se sentia igualment desprotegit. No albirava la sortida, havia caigut en un pou de negror que no, no puc seguir, no sé què estic dient, per més que m’esforce, no puc llegir, estic blocada, no puc, què m’ho impedeix?, saturada, no suporte les històries dels personatges dels relats, els seus conflictes vitals, estic saturada, no em veig amb cor de suportar altres històries, la meua em pesa massa, impossible carregar amb d’altres, el pes de la pròpia vida és tan pregonament anorreador que no tinc ànim per aguantar la càrrega d’altres vides, ni que siguen les dels personatges d’una novel·la, m’ofeguen, no tinc forces per portar tragí afegit, gairebé no puc amb el meu, més encara quan el meu és real, jo no sóc un personatge de ficció inventat per un autor, sóc una persona que em moc dins la realitat de debò, per més que mai no ens és possible estar segurs de res, aquella vegada que anava amb Mar... quan va vindre durant les vacances, l’any passat... o l’altre, no ho recorde bé, anàvem al cine aquella vesprada, en cotxe, conduïa ella i jo, al seu costat i, de sobte, allò em va semblar una escena de pel·lícula, Mar i jo, dos personatges d’un film, dos personatges dins un cotxe, circulant per la carretera, ella... ella era un personatge i jo un altre i alhora jo era jo, una persona real que mirava aquesta escena projectada davant els meus ulls, jo l’observava des de fora, era una escena plaent, nosaltres dues, mare i filla, juntes, dins un cotxe, camí del cinema, em vaig esverar i encara m’esborrone ara en recordar-ho, tinc fred, un calfred, vaig procurar apartar aquella idea del meu cap, vaig maldar per desfer-me’n d’aquella espècie de desdoblament de mi mateixa, érem Mar i jo, dues persones reals que anàvem al cine i deixa’t de pensar bestieses, però em revenia la sensació de ser espectadora d’una escena d’un film en què jo, alhora, era un personatge i Mar, un altre, no podia evitar-ho, no puc evitar-ho, John Malkovich, no puc evitar-ho, no puc evitar-ho... no podia evitar-ho, no podia dominar la meua ment, quin neguit, vaig optar per comentar amb Mar el que m’estava succeint per por que ella se n’adonàs que alguna percepció estranya m’havia envaït i ella, tan plena de goig i de joventut, va esclafir a riure, que bé em van caure al damunt les seues rialles, tal com una cascada d’aigua fresca pot repercutir en un cap ardent, abrasit, se’m va esborrar el desassossec, vaig tornar a sentir-me jo mateixa, viva, real, de carn i no de cel·luloide i de llum, vam veure El raig verd pense que es deia, una pel·lícula... francesa, crec, tan agradable, i Mar desitjà que un raig d’aquesta índole la ferís aviat, això va dir a manera de postil·la, com qui diu i no diu, mig rient, quan retornàvem a casa, no sé si ara com ara haurà estat ja nafrada pel raig de l’Amor, la meua filla, fa dies que no em telefona, com enyore les seues paraules i les paraules impreses, per a què aquest desgavell d’obres al dormitori si no m’és permés entrar en les seues pàgines, com feia abans, com sempre he fet, per què em vaig embrancar a envoltar-me de llibres si no m’hi puc aferrar, s’enruna l’única claraboia que em restava enmig d’aquesta obscuritat densa, només la literatura m’alliberava de l’opressió al pit, em salvava de l’obagor pastosa però hi he confiat massa, de tal manera confiava que m’he donat tota, m’he capficat tant... m’he colgat de paraules, em sé de memòria versos de poemes i poemes complets, podria redir fil per randa frases esparses, pensaments de personatges, fragments de relats, que em vénen al cap constantment, s’entrecreuen amb els pensaments meus, se n’apropien, hi irrompen quan els ve de grat com si jo ja no fos l’ama del meu pensar, tant m’he lliurat a la literatura... i la literatura m’ha traït mai la claror del cel esdevingué tan impotent perquè la vida és closa i els camins són barrats i ens neguem a acceptar els designis dels fats i la lletra no cap dins cap paper car l’escletxa de llum ha enfosquit i els seus ulls no són verds-verds com sempre han esdevingut prest el més fosc dels morats i m’estire els cabells amb blasfema estridència. Ja la mar endolada no escolta el vostre cant?! Què val la poesia si també ens ha traït!

11 comentaris:

  1. És increïble el que pot sortir d'aquesta pàgina 171, un escrit molt interessant.
    M'emmirallo en la lectura, visc de les seves paraules i de vegades no sé si sóc espectador o...personatge.

    Bona nit Novesflors :)

    ResponElimina
  2. Has fet que m'hi trobés en les teves línies... refugiar-me en la literatura ho he fet tants cops! Potser tota la vida i en canvi també he viscut aquesta saturació d'històries quan la meva història m'ha pesat massa... m'hi trobo, però deixa'm dir que després de trair-me, les novel·les, o jo a elles (no t'ho sabria dir del cert) hem tornat a fer les paus i tornen a ser un refugi per a mi.

    ResponElimina
  3. Els desdoblaments solen ocórrer en somnis. Em penso que el text és com una mena de malson. De fet, arribar a no trobar el sentit o gaudi en qualsevol text que es llegueix és un veritable malson.

    ResponElimina
  4. Encisat per les teves paraules, el teu text, el teu monòleg; millor dit, el de la pàgina 171, tot i la tristor que desprenen algunes reflexions. Sé perfectament el que és tot el que diu en veu alta el teu personatge, tots ho hem patit més d'una vegada. El més positiu és que sempre, un s'ensurt, tard o d'hora acaba ensortint-se.
    Com m'agradaria saber el que diuen les 170 pàgines anteriors per comprendre millor el personatge, però donaria el que fos per saber com comença la 172.
    Meravella de text, felicitacions!

    ResponElimina
  5. Encara estàs a la 171, perquè et queden coses per aprendre. De tota la dissertació que has fet, alguna cosa se t'escapa... busca Floretes, busca, quan ho tinguis, podràs passar full!

    ResponElimina
  6. Tan en poesia com en prosa, que bé que escrius, Novesflors!

    ResponElimina
  7. Compraré una fusta preciosa de Madagascar .I en faré un marc DIN A4 per la pagina 172.

    ResponElimina
  8. D'aquest magnífic escrit se'n desprèn un gran patiment de la protagonista...Quan he acabat de llegir fins i tot jo, em sentia desassossegada...
    Ella hauria de fer un esforç i llegir els monòlegs interiors dels altres, segurament, s'oblidaria de la foscor que l'envaeix ara...I si continua llegint, segur que a la pàgina 172, hi trobarà un raig de llum, però ha de fer el pas...
    Petonets d'optimisme.

    ResponElimina
  9. Realment, durant la lectura del text també m'hi he trobat, en unes reflexions que podia fer meves sense massa esforç. Un text extraordinari, Novesflors! Com diu Gabriel, seria interessant conèixer el contingut de les pàg. 170 i 172 per comprendre'n tot el significat...
    Una abraçada.

    ResponElimina
  10. Aquesta sí que és una bona simbiosi lector-llibre. És a dir, es veu que enganxa.

    ResponElimina

  11. Literatura i vida en perfecta simbiosi. Emmirallat en el text
    em confonc en l'obra.

    ResponElimina