Us transcric un parell de fragments del llibre La veu cantant, en el qual el seu autor, Pere Ballart, reflexiona sobre el fet poètic.
"Al lector se le llenaron de pronto los ojos de lágrimas,
y una voz cariñosa le susurró al oído:
-¿Por qué lloras, si todo
en ese libro es de mentira?
Y él respondió:
-Lo sé;
pero lo que yo siento es de verdad."
(Ángel González)
************
"... contra la freqüent opinió per la qual el poema és vist com una materialització de la forma de ser i els sentiments del seu autor ("la cançó que canto sóc jo", diríem en immediata paràfrasi), crec que cal reivindicar amb força la justesa absoluta del plantejament invers, en el qual la personalitat del creador es posa completament al servei de la seva composició, de la seva nauralesa i efectes -s'"anul·la", com diria un filòsof idealista- i permet dir al cantant, al poeta: "jo sóc la cançó que canto". I al capdavall cal celebrar que en ser ella, estigui fent possible que així moltes altres persones, si més no per uns instants, també ens puguem somiar poetes."
Comparteixo totalment els dos fragments. Gràcies.
ResponEliminaEl primer fragment es pot aplicar a qualsevol obra d'art genuïna i honesta, no només literària. La capacitat d'emocionar-nos que ens genera l'art és de les poques coses que ens confirma que estem vius. Salutacions, Novesflors!
ResponEliminaL'obra d'art, en general, té aquesta virtut: partint de l'interior més profund, té vocació d'universal. Transmudada en objecte fictici, cau a l'interior dels receptors i es trona a transmudar en realitat emocional.
ResponEliminaCom la pluja que la poeta diu que no cau per a ella, acaba plovent per a tothom.
Dos fragments que diuen el mateix de manera diferent! La màgia de la literatura, de la poesia és arribar a través de la paraula (forma i contingut)al lector per provocar-li qualsevol tipus d'emoció.
ResponEliminaEn el primer text hi veig potser una aproximació major a allò que experimentem de vegades davant un poema, que algú ha posat paraules als nostres sntiments.
ResponEliminaEn el segon hi veig més el plantejament d'un escriptor professional, el que no necessita basar-se en l'autobiografia per compondre. Però bé, poden tenir diferents lectures.
Una abraçada.
La frase d'Ángel González la trobo genial, potser perquè és un dels meus poetes preferits. Si una cosa t'emociona no cal ni que sigui veritat.
ResponEliminaI el poeta es el poema. I el poema és al poeta. Si és sincer, si diu el que sent s'ofereix ell mateix en la seva poesia.
Em sembla, vaja. :)
És que si allò que sentim és veritat, aleshores allò que llegim es converteix automàticament en veritat. O hi ha cap dubte.
ResponEliminaSón dues joies, aquests fragments...
No hi ha cap dubte, volia dir!
ResponEliminaAquesta setmana m'estic acabant de llegir un llibre de poesia d'un col·lectiu que va existir a Tarragona fa uns anys (no se si encara es troben). Al principi de cada grup de poemes, cada autor escriu què és per a ell la poesia.Totes les definicions són interessantíssimes i no 'hi ha cap d'igual. Què és la poesia, doncs?
ResponEliminaVet ací la pregunta amb tantes respostes com persones.
La poesia ets tú,no ? O això deia un poeta. I amb raó: aquest tú és diferent segons el lector del vers.
ResponEliminaEl poeta només deixa anar les paraules...
Art, senyora meua, ART.
ResponEliminaARTificial, ARTificiós, ARTefacte...
m'han encantat tots dos escrits..
ResponEliminaés cert que quan un mira, llegeix o escolta una obra d'art, en realitat l'obra el llegeix a ell..
a vegades el que un comenta d'una obra diu més d'ell que no pas de la mateixa obra..