Una casa alta com una avinguda vertical

Hi havia una vegada al vell Bagdad, una casa molt alta, molt alta, una casa com una avinguda vertical que anava cap amunt fins a l'observatori de vidre des d'on l'amo, un home molt ric, molt ric, es mirava els diminuts formiguers humans efervescents de la ciutat que s'estenia allà baix, als seus peus. Era l'edifici més alt de la ciutat situat al turó més alt i no estava fet de maons ni d'acer ni de pedra, sinó de l'orgull més pur. El terra era de rajoles d'orgull extremament polit que no perdia mai el llustre, les parets eren de l'altivesa més noble, i els salamons regalimaven d'arrogància de cristall. Pertot arreu hi havia magnífics miralls daurats que no reflectien l'amo en argent ni en mercuri, sinó en el més adulador dels materials reflectants: l'amor propi. Tan gran era l'orgull de l'amo per aquesta nova llar, que infectava misteriosament tots els que gaudien del privilegi d'anar-lo a visitar, de manera que ningú podia dir res contra la idea de construir un edifici tan alt en una ciutat tan baixa.

(continuarà)