Caiguda... i què?

Quan la família rica va ser fora de la casa alta les formigues de la ciutat van començar a pul·lular enfilant-se per les parets, les formigues i els llangardaixos i les serps, i la natura salvatge de la ciutat va envair els espais habitables, les plantes enfiladisses es van enroscar al voltant dels llits amb dosser, i va créixer herba punxosa a través de les inestimables catifes de seda de Bukharà. Les formigues corrien pertot arreu fent-se seu el lloc, i de mica en mica l'estructura d'aquell lloc es va anar desgastant pel moviment per la possessió per la mera presència de les formigues, un milió de formigues, més d'un milió, l'arrogància dels salamons s'estellava i es trencava sota el seu pes col·lectiu, fragments esmicolats d'arrogància es desplomaven sobre els terres d'orgull dels quals s'havia enterbolit i embrutat, el teixit d'orgull amb què estaven fets els tapissos i les catifes s'havia erosionat amb els milions de peus diminuts que avançaven, avançaven, ocupaven, ocupaven i simplement estaven presents, existien, arruÏnaven tot el sentit d'orgull d'aquell edifici que ja no podia negar la seve existència, que s'engrunava sota el fet de la seva existència, del seu milió de peus diminuts, del seu formigueig. L'altivesa de les parets va cedir, es va desprendre com guix vulgar, i va revelar la feblesa de l'estructura de l'edifici; i els miralls d'amor propi es van esquerdar de banda a banda, i tot era ruïna, aquell edifici gloriós s'havia convertit en un forat de cuc, un insectari, un formigalàndia. I naturalment a la fi va caure, es va engrunar com pols, i el vent se'l va endur, finalment, però les formigues vivien, els llangardaixos i els mosquits i les serps, i la família rica també vivia, tothom vivia, tothom continuava igual, i ben aviat tothom va oblidar la casa, fins i tot l'home que l'havia construïda, i va ser com si no hagués existit mai, i no va canviar res, no havia canviat res, no podia canviar res, no canviaria mai res.