Escolte... i puc oir el repic incessant
de les teues paraules, tan fresques, tan cantaires
les campanes del somni intermitent i lúcid
que ens desperta de dia i ens adorm a la nit
itinerants com som, com podríem obviar-ho?
Entre en les aquarel·les de campanars, i d'arbres
de finestres i portes, de colors de setí
de vegades un mur m'intercepta les passes
de vegades un cant ve a salpebrar-me els mots
com sempre, com tothom, com l'enyor, com la joia
que ens empresona avui, que ens alleuja demà
i potser és llavors que esdevinc aquosa
potser llavors escric senzilleses de rou
gargotejant a pler sobre la terra aspra
vast domini de cards on un lliri reïx.
( pensant en C. Rosanas)
ResponEliminaQue el somni ens mantingui sempre desperts, i que els teus mots ens bressolin en terra aspra.
Abraçades, des de El Far.
Precioses paraules Novesflors i és clar, entre tantes punxes el lliri és la suavitat d'un poema
ResponEliminaPetonets.
és ben bé per la Carme.. l'has brodat amb paraules i n'ha sortit la seva ànima..
ResponEliminapreciós!
Carme, no et queixaràs...:)
Que maco, sempre trobes la paraula justa. La Carme se sentirà orgullosa.
ResponEliminaFelicitats a les dues.
Noves flors, la lolita diu que no em queixaré i País secret diu que em sentire orgullosa, però, noieta estimada, és que... És molt més que això ... És que m'he quedat aclaparada de bellesa. Quins versos, més preciosos i acompanyadors, còmplices en les nostres coses. Llegeixo inrellegeixo i a cada pas hi veig una intenció nova, un sentit que abans no havia vist. Poesia de veritat és la que tu escrius.
ResponEliminaMoltíssimes gràcies per dedicar-me aquest poema que guardaré com una joia...
Mirarè de dibuixar el llir i els cards i el lluïré a casa meva, el poema o potser millor l'enllaç fins aquí... O les dues coses, jo què sé com ho faré... Quan se m'hagi calmat una mica l'emoció, m'ho acabaré de rumiar.
Si et tingues a prop et faria una abraçada d,aquelles llargues... Igualment, de nord cap al sud, te l,envio en paraules. Una abraçada immensa!!
Hi ha qui encara de vegades es pregunta si la poesia serveix per a alguna cosa, i hi ha qui encara respon que no serveix per a res.... Després de llegir aquest bellíssim, emotiu, sensacional poema on l'estima més autèntica s'ha convertit en obra d'art i el seu contingut transcendeix els mots, qui podria encara mantenir aquella afirmació?
ResponEliminaUna abraçada molt gran a totes dues!
Quanta delicada força en cada vers. Per això existeix la poesia, per dir-ho tot amb poc.
ResponEliminaSi sempre t'he admirat com a poeta ara ja m'he quedat bocabadada. Aclaparada per tota la bellesa dels teus mots i per la manera tan precisa com has sabut retratat a la nostra volguda Carme, ànima de les Itineràncies i de tantes iniciatives que ens mouen a escriure i a compartir poesia.
ResponEliminaUna abraçada a les dues. Guapes!
(No sé si "guapes" és gaire correcte, però, mira, m'ha sortit així.)
:)
Paraules tan belles i dedicatòria tan merescuda!
ResponEliminaLliris, sal i pebre dels dies... la comunitat bloguera té aquestes coses, emocions que palpiten i prenen formes de flors entre les asprors de dies on el brogit del món no semblava prometre aquests recers.
De lliris i pensaments
ResponEliminala Carme té bells presents.
Uns regals que es complementen d'allò més bé! Sempre és un regal llegir-vos! El meu, una abraçada.
ResponEliminaVaig i vinc,
ResponEliminade l'un blog a l'altre.
I no tinc prou mans per aplaudir,
prou ulls per llegir,
cap paraula que jo hi pugui afegir.
En Jordi ha expressat el que volia dir.
ResponEliminaEm poso a la cua, i vaig d'un blog a l'altre.
regal preciós i delicat que no cal ni embolicar-se .....
ResponElimina"escric senzilleses de rou"… quins vers més delicat i alhora tan ple d'emoció!
ResponEliminaFelicitats a les dues, per l'amistat que destil·leu, i l'art que regaleu amb paraules o amb pinzell.
Jo no entenc gens de poesia, però m'agraden aquestes "col·laboracions blogaires" en les que la CARME sempre hi està implicada :-))))
ResponEliminaÉs un regal preciós. Carme pot estar contenta :)
ResponElimina