El vestit blau

Kees van Dongen

 

Ningú no recordava una dona tan atraient. Tots els que l’havien vista alguna vegada, amb aquells gestos i aquell estar tan lasciu, n’havien restat atrapats. Enamorava homes i, fins i tot, dones. En les festes nocturnes que s’organitzaven al voltant de diversos cercles d’escollits entre la gent més exquisida d’aquella petita ciutat costanera, la seua atrevida elegància, els moviments sensuals en resseguir la música amb el cos, en apartar-se els cabells del clotell, en apropar-se una copa als llavis o una flor a les dents, l’havien convertida en la diana del desig de tothom. Tanmateix, i malgrat la passió inicial que li encenia les galtes en les seues trobades libidinoses, mai no havia aconseguit experimentar un orgasme.

     Preocupada, gairebé obsedida per aquesta mancança que li provocava una insatisfacció constant en les incursions amoroses, havia acudit a consulta de prestigiosos metges per esbrinar si es tractava d’un problema que es pogués solucionar amb mitjans mèdics adequats al tipus de disfunció que patia. Però ningú no li diagnosticava res, ni els més grans estudiosos de la medicina. En desconeixien els motius. No encertaven a comprendre com una persona amb una líbido tan accentuada podia cavalcar eternament sense arribar al descans final. Cap metge no li tragué l’aigua clara. I això que alguns tingueren el privilegi d’intentar-ho ells mateixos compartint més d’una nit amb la dama...

     Ella es negava a renunciar-hi, i en el seu afany per assolir-ho es feu psicoanalitzar per un psiquiatra de gran renom que tampoc no li solucionà res. Més aviat, al llarg d’aquelles sessions era ell qui patia enormement ja que anava ascendint-li el foc venes amunt i havia de fer grans esforços per dominar els impulsos que l’empenyien, vòrtex igni, envers la dona.

     Ja sense esperances, com a darrer recurs, visità una bruixa de qui havia sentit parlar, per casualitat, durant una vetllada a la qual havia acudit alguna gent extravagant: innovadors, capdavanters de la modernitat, poetes tronats, visionaris, pintors enderiats a captar l’instant fugisser, joves desitjosos d’experiències supremes que s’hi havien arribat amb l’esperança de poder accedir en aquella estança reservada on hom fumava opi, dames de cert llinatge que es delien perquè algun personatge estrafolari i agosarat els desxifràs els somnis i els descobrís els seus desitjos més ocults...

     La bruixa, després d’escoltar-la llargament en el seu cau, fosc i amb una olor a encens que estabornia, li feu saber que només si la posseïa la mar resoldria el seu problema.

     Així, una nit la dona decidí aplegar-se a la mar. En arribar a la vora començà a despullar-se lànguidament, com si l’aigua li hagués demanat un ritu sensual, com si hagués de complaure l’amant més exigent. Ja tota nua va anar endinsant-se, amb lentitud, caminant mar endins fins restar absolutament immersa, fins els cabells. Al matí següent era de nou a la platja. No sabia ben bé què havia passat, no recordava res però es trobava tranquil·la. Es vestí i regressà a la seua casa.

     A mesura que avançaven els dies, però, notà que sentia com una veu, com unes paraules en el cervell que cada vegada prenien més força: “Viste’t de mar”.

     De mica en mica, el rostre, abans rosat, va anar perdent color, cada vegada més blanc, nacrat. De mica en mica, els braços anaren omplint-se-li de taques, unes taques verdoses-blavenques que creixien sense que cap ungüent o potinga pogués evitar-ho. “Viste’t de mar”. Aquestes paraules la colpejaven com un martell fins fer-se insuportables. “Viste’t de mar”.

     Aquella vesprada, amb el cap a punt d’esclafir-li, caminà sense rumb, com si es deixàs guiar. Recorregué placetes i carrers, estrets i amples, i en passar davant l’aparador d’una botiga de moda es detingué. Li cridaren l’atenció dos elements: un vestit blau profund i un collar de perles que hom proposava com l’ornament apropiat per a tal blavor. Tot d’una entrà i, sense dir res, davant la perplexitat del botiguer incapaç de reaccionar, s’introduí en l’aparador, agafà totes dues coses amb un deler malaltís i en sortí ràpidament. En el trajecte de tornada a casa, amb les dues peces engrapades fermament, caminava tan de pressa que ni sabia on posava els peus ni amb qui es creuava ni si feia fred o calor o si era de nit o de dia. Ansiosa, obrí la portalada, pujà precipitadament els esglaons que la durien al seu dormitori i es vestí amb urgència aquella roba blava.

     I fou llavors, quan envoltà el seu coll amb les perles, que tingué aquella sensació que l’elevà al clímax final i la feu caure, ulls closos, llavis entreoberts, sobre el llit amatent per obtenir, a la fi, l’anhelat descans.