Gràcies estimada amiga, un regal pel dissabte, llegir amb calma un poema i descobrir sentiments nous. No he pogut evitar escriure'l i llegirlo un parell de vegades més... Ara m'acomiade, tinc un familiar malalt i el temps l'use per fer fotos, el temps que em resta, comente molt poc, però us veig a tots en silenci. Gràcies de nou. Rep una abraçada.
CERCLES
Un altre cop vols agitar les aigües del llac. Està bé, però pensa que no serveix de res tirar una sola pedra, que has d'estar aquí des de la matinada fins a la posta, des que neix la nit fins al llevant - tindràs la companyia de les estrelles, podràs veure l'ocellassa de la nit negra covant l'ou de la llum del dia nou - assajant sempre cercles, per si al cap de molts anys, tota una vida, et sembla - i mai potser n'estaràs segur - que has assolit el cercle convincent.
Avui particularment m'agrada molt aquest poema de Vinyoli; per associació d'idees, crec, sense massa seguretat, que al cap de tota una vida també he assolit un cercle bastant convincent... Una abraçada i gràcies pel poema!
Hi ha una història japonesa sobre les pedres: abans que existís l´escriptura i les cartes, la gent feia servir pedres per enviar missatges. Si la pedra era de contorns suaus, per exemple, el destinatari sabia que qui l´enviava estava content ; en canvi, si era rugosa, és que alguna cosa l´amoïnava. El tamany, la textura, la sensació al prèmer-la a les mans, tot, era com un missatge. Aquesta petita història s´explica en una pel.lícula que es diu "Departures".
Les pedres així, esdevenien biografíes. Em pregunto com seria la successió de cercles, al final d´una vida,si totes les pedres que s´han rebut i s´han enviat s´anessin llançant una a una en un estany d´aigües tranquil.les. Segurament tots junts farien aquest cercle convincent del que parla Vinyoli, si un les ha sabut guardar en la memòria.
aqui tens l´enllaç del video del tram de la pel.lícula on s´explica aquesta història :
A mi ja m'agrada això d'estar vora el llac des de la matinada fins el capvespre i sota la llum de les estrelles...He recordat quan tiràvem pedres a l'aigua i saltaven deixant un rastre de cercles, potser algú els podia llegir... Petonets.
sempre m'agradat molt vinyoli perque a mes n'era un borratxet com jo!!
ResponEliminaGràcies estimada amiga, un regal pel dissabte, llegir amb calma un poema i descobrir sentiments nous. No he pogut evitar escriure'l i llegirlo un parell de vegades més...
ResponEliminaAra m'acomiade, tinc un familiar malalt i el temps l'use per fer fotos, el temps que em resta, comente molt poc, però us veig a tots en silenci.
Gràcies de nou.
Rep una abraçada.
CERCLES
Un altre cop vols agitar les aigües
del llac.
Està bé, però pensa
que no serveix de res tirar una sola pedra,
que has d'estar aquí des de la matinada
fins a la posta, des que neix la nit
fins al llevant
- tindràs la companyia
de les estrelles, podràs veure l'ocellassa
de la nit negra covant l'ou de la llum
del dia nou -
assajant sempre cercles,
per si al cap de molts anys, tota una vida, et sembla
- i mai potser n'estaràs segur -
que has assolit el cercle convincent.
Joan Vinyoli
Avui particularment m'agrada molt aquest poema de Vinyoli; per associació d'idees, crec, sense massa seguretat, que al cap de tota una vida també he assolit un cercle bastant convincent...
ResponEliminaUna abraçada i gràcies pel poema!
Gràcies pel regal poètic!
ResponEliminaHi ha una història japonesa sobre les pedres: abans que existís l´escriptura i les cartes, la gent feia servir pedres per enviar missatges. Si la pedra era de contorns suaus, per exemple, el destinatari sabia que qui l´enviava estava content ; en canvi, si era rugosa, és que alguna cosa l´amoïnava. El tamany, la textura, la sensació al prèmer-la a les mans, tot, era com un missatge. Aquesta petita història s´explica en una pel.lícula que es diu "Departures".
ResponEliminaLes pedres així, esdevenien biografíes. Em pregunto com seria la successió de cercles, al final d´una vida,si totes les pedres que s´han rebut i s´han enviat s´anessin llançant una a una en un estany d´aigües tranquil.les. Segurament tots junts farien aquest cercle convincent del que parla Vinyoli, si un les ha sabut guardar en la memòria.
aqui tens l´enllaç del video del tram de la pel.lícula on s´explica aquesta història :
http://youtu.be/eJ-z0_KruSU
(està en anglès, no l´he trobat en castellà )
Vinyoli i la senzillesa de l'harmonia cantada sense els cercles que agredeixen els ulls.
ResponEliminaSalut.
No sempre són encertats els vídeos que fan de poemes. Aquest l'hi trobat molt bonic i el poema -que no coneixia- excepcional.
ResponEliminaA mi ja m'agrada això d'estar vora el llac des de la matinada fins el capvespre i sota la llum de les estrelles...He recordat quan tiràvem
ResponEliminapedres a l'aigua i saltaven deixant un rastre de cercles, potser algú els podia llegir...
Petonets.
Un dels poemes de Vinyoli que més m'agraden. El vídeo no l'havia vist. Gràcies per donar-lo a conéixer :)
ResponEliminaDe memòria, el podríem aprendre.
ResponElimina