Plores el temps perdut?
No saps que t'ha deixat la marca
fidel de contemplar
l'empremta indeleble de deixar fluir
l'estigma dels viatges interiors
nodrits de temps?
Quina rúbrica, si no és la solitud
hauria amarat l'essència dels teus versos?
Com és possible que el temps en realitat no existisca, és una mera invenció humana, i que a l'hora ens cree situacions internes de dependència tan forta? Pot ser una forma de felicitat és no dependre d'allò que no existeix, com el temps? M'ha agradat moltíssim el poema i el rellotge dalinià, com no.
És un poema fantàstic, novesflors! El temps perdut és temps guanyat, m'agrada la idea que els versos sempre neixen en la solitud i llavors ens acompanyen.
El temps no es perd, passa ... i potser si flueix deixant marques interiors.
ResponEliminaBona tarda Novesflors.
m'ha agradat molt molt el poema pel contingut i pel ritme
ResponEliminaL´estiu, ara incipient, poser és l´estació on els records flueixen en la solitud nodrida - com bé diu el poema - de temps.
ResponEliminaAvui he tingut un dia on el temps m´ha assaltat en petites dosis.
Un bon poema.
Bon poema. Fa pensar.
ResponEliminaI tant que deixa marca dels viatges interiors... profundíssim el teu poema.
ResponEliminaLa solitud sempre apareix en un moment o altre de la vida i si amara els versos, és una solitud afortunada.
Mai no hi ha un temps perdut. Uns versos molt bonics.
ResponEliminaCom és possible que el temps en realitat no existisca, és una mera invenció humana, i que a l'hora ens cree situacions internes de dependència tan forta? Pot ser una forma de felicitat és no dependre d'allò que no existeix, com el temps?
ResponEliminaM'ha agradat moltíssim el poema i el rellotge dalinià, com no.
És un poema fantàstic, novesflors! El temps perdut és temps guanyat, m'agrada la idea que els versos sempre neixen en la solitud i llavors ens acompanyen.
ResponEliminaMolt profund, preciós! A vegades no s'aprofita el temps tot el que voldríem però de tot s'aprèn, fins i tot del temps "perdut" ;)
ResponElimina