Cançó de la lluna
La lluna de la muntanya,
la lluna que més m'agrada!
Ai, com m'agrada la lluna
la lluna de la muntanya!
És una lluna molt neta,
és una lluna molt clara,
Com és de clara la lluna,
la lluna de la muntanya!
Lluna de bosc i fageda,
la lluna que ens agermana,
la lluna de creure i creure
i mirar-nos a la cara.
La lluna de la ciutat
és una lluna gastada,
és una lluna molt trista,
és una lluna llunyana.
¿Qui pot mirar a la lluna
amb una mirada franca?
És un luxe innecessari;
vés a la teua, i a casa.
Si la mires, et fotran
un ganivet per l'espatla,
et robaran la cartera,
la muller i l'esperança.
Però jo pense en la lluna,
la lluna de la muntanya,
i em sé ric d'alguna cosa
que jo no vull dir encara.
Pense en un món on els homes
es miraran cara a cara:
cada paraula que diguen
serà més que una paraula.
Pense en la lluna, la
lluna,
la cosa que més m'agrada.
La vida llavors tenia
una gràcia no encetada.
Ai, com m'agrada la lluna,
la lluna de la muntanya!
La lluna de la muntanya,
la lluna que més m'agrada.
Vicent Andrés Estellés
És una preciositat de poema, m'ha encantat... per tot, per la lluna i per la paraula.
ResponElimina"cada paraula que diguen serà més que una paraula" un vell somni que costa d'acomplir!
té una musicalitat que enganxa aquest poema del gran Estellés! quin regal! gràcies!
ResponEliminaQue gran, Estellés! També a mi m'agrada més, la lluna de la muntanya...
ResponEliminaI jo que la persegueixo, aquesta lluna de la muntanya. Però de moment m'hauré de conformar amb la lluna de la ciutat :o)
ResponEliminaPetó
L'autor ha eliminat aquest comentari.
ResponEliminaRegal:)
ResponEliminahttps://picasaweb.google.com/108588574539268392862/LLUNA02?authuser=0&authkey=Gv1sRgCPqPpfLZ6MSIpQE&feat=directlink
Ai...la lluna, quants somnis desperta!
ResponEliminaTe'n deixo una altra!
http://www.goear.com/listen/73a9d0f/la-lluna-i-natros-quico-el-cegravelio-el-noi-i-el-mut-de-
:)
La lluna, sempre font d'inspiració, amb la seva careta rodona i il.luminada!
ResponEliminaADORO l'Estellés!
ResponEliminaÉs una cançó preciosa!! "La lluna és al camp. Ho saben només els llunàtics, és clar", que deia en Barceló. La de ciutat és com de mentida.
ResponEliminaA mi m'encanta veure la lluna quan està grossa a dalt del celobert, que queda il·luminat amb un violeta fosc incandescent... no és la lluna de muntanya, però és una lluna cassolana i propera
ResponEliminaAvui m´ha sorprés, no fa gaire, grossa encara i d´un to de rovellat que la feia magnètica. Sort que l´he perdut de vista en una corba que sinó...
ResponEliminaDissabte s´amagava la lluna darrera una nuvolada, jo conduia i la mirava de refiló, com si juguéssim. En arribar a casa , després de deixar-se veure tota, rodona i enorme es va tornar a amagar rere la muntanya. Si hagués tingut a mà aquest poema, que desconeixia, potser s´hagués quedat una estona més a fer-me companyia.
ResponEliminaUn romanç clar com la lluna, i misteriós si li mires bé la cara, com a la lluna també.
ResponEliminaGran estellés, sempre, toqués el gènere que toqués.
El gran Estellés respirava versos.
ResponEliminaUn petó!
M'encanta com "canta" lo poema i com lo canta lo Celio o lo mut que pel cas !
ResponEliminaMiquel Àngel, què ha passat amb el teu blog?, no puc entrar-hi.
ResponElimina