Joshua Reynolds
Hi ha vegades que una idea brosta com una tija inesperada i recorre els blogs transversalment, talment un corrent d'aire mogut per l'atzar, o per un impuls creador que es retroalimenta amb les visites d'uns a altres. Així, gairebé vam començar l'Any amb el flux de la infantesa i la innocència travessant els escrits de blocaires que solc llegir amb assiduïtat. I, com que la ment fa i desfà camins al seu antull, em va transportar a un text que també en fa referència. Diu així:
"No se trata simplemente de recordar la propia infancia, se trata de volver a hallar ese estado que sólo en la infancia (...) puede darse: el estado de gozo.
Puede ocurrir que el gozo, un gozo extraño, surja independientemente de todo cuanto acontece. Ese gozo puede emerger bajo la más extrema miseria. Cuando lo hace, el lugar más lóbrego es hermoso, el dolor es una sensación ante la cual extasiarse. No hay diferencia, entonces, entre lo bueno y lo malo, entre lo agradable y lo que no, cualquier suceso es admirable. Ese gozo nace dentro, al margen de todo cuanto ocurre, nace en un punto y se expande, se dilata, invade, nos posee.
La infancia... Los poetas la cantan hasta la saciedad. No saben qué recuerdan, nombran un objeto u otro, un lugar, un sabor, lo nombran con nostalgia. Rara vez saben que recuerdan otra cosa (...) Y lo que recuerdan es el gozo, el gozo interrumpido que ha quedado atrapado en las imágenes y que aguarda, en la memoria del cuerpo, en los poros del mundo, a que lo recobremos."
Chantal Maillard, Bélgica
Difícil de sentir i trobar aquest goig de la inocència que tots portem dins, en aquest món tan ple de "soroll"...Però hi és!!
ResponEliminaEl problema està que sempre es busca per el lloc equivocat.
Molt bona reflexió per començar aquest diumenge hivernal.
Una abraçada.
Segons el meu punt de vista és ben cert el que exposa el text; sembla com si necessitéssim magnificar aquella etapa ni que sigui enganyant una mica la realitat... Amb tot, si la infantesa ha estat marcada per alguna mala experiència molt viva, és difícil reconvertir-la en goig i no envejar la infantesa ideal que ens semblava veure a les altres llars...
ResponEliminaUna abraçada.
M'agrada molt aquest text (l'esperava) :D.
ResponEliminaI penso que és ben cert, la innocència com un estat, com un gaudi, que va més enllà del que passa, però potser no. Ara penso que mai no va més enllà de l'amor. Sense amor es perd la innocència tinguis els anys que tinguis.
De tota manera, crec que retrobar aquest estat no és impossible. Potser té raó la Montse que el busquem en el lloc equivocat.
Els catòlics en diuen estat de gràcia. Ella en diu estat de goig. Una manera de ser i d'estar en el món que no hauríem de perdre.
Un text per llegir, rellegir i reflexionar-hi. Gràcies Noves Flors.
Allò que ens ha donat la infantesa és el buït, una relació amb el món franca i directa. L'educació, o l'experiència s'encarrega d'omplir aquest espai de goig, o de gràcia, o de com se li vulga dir. De tota manera, hi ha aquell estat de la infantesa que sovint tendim a idealitzar perquè la memòria és selectiva i només guarda allò que li convé, i altres experiències que no són tan grates. Una abraçada.
ResponEliminaM´agrada el darrer paràgraf : esperar que el món s´aturi per recobrar aquest gaudi "infantil". Sempre m´ha semblat que el món s´atura en lo més imprescindible, que no té nom ni es defineix per res en concret,només sorgeix d´aquella pregunta tan "infantil" : I per què ?
ResponEliminaimpagable escrit que fa pensar.....benaurada infantesa que podem reviure només a moments quan contemplem extasiades una imatge bella, o quan llegim concentrades un fragment ....és a dir que jo faig una relació entre el goig innocent i allò que s'anomena fluir...
ResponEliminaRecordo la infantesa com una època felicíssima de la meva vida, però si hi aprofundeixo trobo també coses que de bones no tenen rés: burles dels companys de l'escola, lliçons impossibles de memoritzar o la pèrdua d'uns avis que m'adoraven...
ResponEliminaPrevalen els bons records, perquè la memòria és selectiva, o perquè amb la vida per davant les coses es relativitzen i es pensa que amb el temps tot es pot arreglar. Menys la mort, evidentment.
un text equisit!!
ResponEliminano és la infància sinó un dels molts estats viscuts en la infància.. el goig sense sentit, sense raó, sense imatge ni paraules.. el goig com a sensació pura de retrobar el goig mateix,retroalimentant-se, el goig del cos viu i amb ganes de viure..
la infància com tot en la memòria la construïm ara, des del present, però és cert que hi ha una altra memòria no mental, la memòria del cos, que ens ha quedat grabada d'alguna manera i ens permet repetir-se en comptats moments.. esperem retrobar cada vegada més aquesta memòria sense sentit, la del goig..
El cervell és molt hàbil amagant les sensacions dolentes que, des que naixem, ens anem trobant pel camí, per això els records del passat poden ser com descriu el text, sinó el present seria insuportable. També en sentim, en aquest present, de coses agradables i, en el futur, les recordarem.
ResponEliminaTenim una memòria molt selectiva i, no només de la infantesa, si no de la resta d'etapes de la nostra vida acostumem a anar atenuant els mals records i quedant-nos amb els millors. Potser és l'única manera de sobreviure amb un mínim de dignitat.
ResponEliminaHola Novesflors!
ResponEliminaLa infantesa, que mai s'en va, queda en racó del nostre ésser per sempre més!
Petonets!
Crec que a vegades és possible tornar a aquest estat de goig de la infància. Treu-re el nin/a que duem a dins i gaudir. Potser costa però no és impossible, per molt adult que un/a sigui.
ResponEliminaRespecte al meu llibre, me fa molta il·lusió saber que el cerques! Molta!!! Si no t'arriba al final, dim coses. Escriu-me al mail que tenc al blog, val? ;)
Abraçades!!!
En literatura és difícil parlar de cap altra cosa que no sigui de la infantesa. Ens hem de conformar amb parlar-ne i prou. L'objectiu expressat per Bruno Schulz de "madurar cap a la infantesa" sembla tan difícil d'aconseguir...
ResponEliminaSalutacions!
Les teves reflexions no tenen pèrdua. Me les emporto.
ResponEliminaEls neuròlegs han demostrat el caràcter plàstic de la memòria, sobretot els records de l'infantesa.
ResponElimina