Si pogués existir, ni que fos en la ment poderosa, un immens vidre blau-verdós en moviment -d'aquest color conserve una botella antiga-, amb ritme modulat, parsimoniós, constant, així seria la mar que m'he trobat avui. I el plaer tardoral de resseguir-la, des de l'observació i la proximitat, un gaudi rescatat. Ja havia oblidat -un any és molt de temps- que els meus peus i la mar són amants. Ells li recorren les vores amb el suau tacte de la passejada, indolents, ronsers; ella els cobreix amb besades d'aigua, tèbies, calmes, fins i tot mandroses en la placidesa de la seua cadència compassada. Un estol de petites gavines em fa de seguici. En silenci. Fa fresca. M'he envoltat l'esquena amb un mocador malgrat que el sol s'ha anat obrint camí entre els núvols i ara només un, ben gris ben gros, roman impàvid com un pes que importuna el cel. És tardor. Sense rojos ni ocres ni grocs ni ors vells. Avui -us ho podeu ben creure- la tardor és ben blava.
Aquí és grisa, en tots els seus matisos, però d´un gris que no entristeix perquè la terra i els arbres riuen . I es fan pregar una mica la caiguda de les fulles esperant el primer fred.
ResponEliminaGràcies pel blau.
Preciosa tardor la que neix dels teus mots, amb petjades dels teus peus, Noves Flors.
ResponEliminaAquí plou i no veig la mar des de casa, no sé de quin color deu ser.
Però vora casa hi ha bosc, i per més pluja que faci la tardor continua sent gairebé tan verda com l'estiu, amb els núvols, d'un verd més gris.
L'ocre treu el nas just aquí i allà com qui no gosa.
m'agrada el teu blau de tardor.. volia baixar a la platja però la pluja no para i la miro rera els vidres..
ResponEliminaun moment preciós que em recorda d'altres molt meus..
el blau i el verd fan la combinació que més m'agrada!
És clar que és blau aquest teu mar de tardor, blau, verd i sensual.
ResponEliminaPlàcid i potser encara tebi, quan et besa els peus.
M'ha agradat el teu escrit, aquí al l'Empordà fa una setmana que plou, tot és gris i humit.
Bona tarda Novesflors.
(Per cert, a tu t'agrada Camilo Sesto?)
Si alguna cosa té la tardor és l'esclat de colors que la bressolen. Malgrat caminem cap a l'hivern sembla com el darrer castell de focs que la natura ens reserva abans de recollir-nos en el més monocromàtic hivern.
ResponEliminaBoniques sensacions que està bé no oblidar. Els teus peus segur que t'ho han agraït!
Lluny de la mar, la meua tardor és hui grisa. Però no és, el gris, un color que em desagrade. Especialment, quan combina amb el verd tardor, que és diferent de la resta dels verds de l'any i que hi ha qui diu, també, que és trist, potser perquè té els dies comptats. Però a mi tampoc no m'ho sembla gens, de trist...
ResponEliminaUn escrit preciós. M'has fet enyorar la mar.
L'onatge m'ha dut fins la teva Aigua marina... T'expliques com una estampa de vida. De vida viscuda, respirada, estimada i abraçada... He sentit el teu passeig...
ResponEliminaDes del far amb bona mar.
onatge
Quin passeig tan bonic llegir-te. Gairebé m'ha semblat mullar-me els peus en la teva tardor tan blava.
ResponEliminaVeig que ens hem posat d'acord per celebrar la tardor als nostres blocs. Tu des de la mar que tens tan a prop, i jo des de l'interior. Aquesta vesprada he vist una llum única a la serra del Maimó. M'he quedat una estona gaudint de la vista. Bona tardor.
ResponEliminaUn reguitzell preciós de mots poètics situats cada un d'ell en el lloc adequat.
ResponEliminaM'apunto a la tardor blava. El gris em sembla llum de dol.
Un plaer compartir amb vosaltres els blaus de la tardor. Gràcies.
ResponEliminaPere, ho sent, Camilo Sesto no és de l'estil de música que a mi m'agrada. Reconec que té bona veu i que, en el seu moment, el seu "Jesucristo Superstar" va estar ben aconseguit però els meus gustos musicals estan bastant allunyats d'aquest cantant. Ja he vist al teu blog que a tu t'agrada, i és que els gustos musicals, pictòrics, cinematogràfics... de tot tipus, han de ser variats, l'art, tant per part dels emissors com dels receptors no pot ser monocromàtic, no creus?
Bona nit.
És una gran coincidència, Novesflors, però una bona amiga de terres valencianes, que no té cap blog però que és una poeta deliciosa, m'ha enviat unes fotografies exactament iguals que la descripció que en fas del teu passeig voramar: els peus a l'aigua, la mar tal com la descrius, el plaer de la retrobada amb les onades després de molt temps, unes petites gavines amb les potes també dins l'aigua... També ella ha anomenat les fotografies amb un nom blau. Imagino que la seva platja i la teva són molt properes.
ResponEliminaPer aquí, tot gris i massa aigua de cop.
Una abraçada i bona setmana.
Què be has transmès aquestes sensacions!!...M'ha semblat que anava al teu costat gaudint-les!!
ResponEliminaGràcies!!.
Una abraçada.
Tenia missatge l'ampolla?
ResponEliminaI qui ho diu que la tardor no pot ser blava?
Quantes sensacions!