El teu nom és un ésser viu

Maritus Cornelis Escher

He llegit, amb delit, El teu nom és un ésser viu, de Josep Manel Vidal, un llibre que mostra un paisatge interior apassionat, complex, pregon, d'un color gairebé apesarat, en què la calma i la tranquil·litat han estat substituïdes per un cert neguit, un paisatge fornit d'elements bategants, bastit amb fragments de vida, de vida viva, on el fet de viure exprem els sentiments fins liquar el jo. És un conjunt de proses poètiques la bellesa de les quals rau en la seua profunditat.

N'extrac un fragment amb el qual em puc sentir en plena coincidència:

"Ningú no se n'adona que he caigut en una mena d'embriaguesa i que em fugen les paraules, escarotades pels meus temptejos literaris. Que un munt de pensaments reclosos per la imperícia de la memòria, es floreixen sense que puga ruixar-los de tinta i fer-los créixer. Que els meus dits malden per deixar una emprempta indeleble en el teixit de les ficcions que resulta del jaspiat dels mots escampant-se, com formigues disciplinades, sobre el blanquinós vertigen d'una pàgina impol·luta. Ningú no veu com alce els braços per tocar la jàssena que apuntala el sostre de la meua ànima lletraferida. Com em cerca la follia del silenci, m'ofega en un degoteig d'hores buides mentre espere l'esclat, el plaer del eu dir, que va solcant, com un rierol, el full de paper. Ningú no sap com udolen els meus somnis a la lluna, ni com plore de gust quan rebenten les costures de les meues contarelles antigues. Com em deixe maltractar pel desig inabastable d'escriure sobre la ratlla de l'horitzó que evita confondre el cel de les cabòries amb la terra de les vigílies. Ningú."