El sueño de Whitman

Picasso

Des que Julia emergeix de les pàgines del llibre, talment un dofí que aboca el cap fora de l'aigua i llavors ens fa palesa la seua intel·ligència i el seu encant, m'he sentit identificada amb ella, i he pensat que moltes de vosaltres, que teniu el costum de passar per ací i llegir-me, també us hi podeu sentir, no per l'edat (ni jo ni cap de vosaltres, crec, tenim 66 anys, com ella) però sí per la naturalitat amb què hom pot viure a partir dels 50. En aquesta novel·la, l'autor crea una protagonista intel·ligent, afable, tranquil·la i assenyada, decidida i de vegades tímida, sensible i noble, capaç de donar i de rebre, que senzillament viu i, en aquest camí de viure, també s'enamora, estima i és estimada. De fet, Claudio, el personatge que s'enamora d'ella, té al voltant de 40 anys i l'enamorament no és sobtat, els esdeveniments van fluint amb naturalitat i, gairebé sense adonar-se'n, tots dos arriben a estimar-se. Només hi ha una escena amorosa entre ells que, tot i estar desproveïda de l'arrebat sexual propi de la joventut, molt probablement qualsevol persona (tant si és home o dona) desitjaria per a ella.

Potser l'autor, José Luis Ferris, ha intentat reivindicar el dret de viure totes les facetes de la vida a totes les edats. En un món i en uns temps en què sembla que només es valora la joventut, (on és la iaia-fada que hom recorda a ca la lluna?, on el iaio que remou la saviesa de la terra on hem nascut i de l'experiència viscuda?) un personatge com Julia s'agraeix. Les persones joves tenen uns valors indiscutibles, sens dubte. Tanmateix, la vida no es deté als 35 anys. A mesura que la gent va fent-se gran va perdent alguns elements però va adquirint-ne d'altres que abans no posseïa, diferents però tan valuosos com els anteriors. Per això reclame el valor de totes les persones, de totes les edats. Fins i tot en el terreny amorós-sexual. No m'imagine una persona de 75 anys, posem per cas, en una trobada sexual desenfrenada, però les trobades amoroses poden ser de molts tipus i no per això menys esplèndides, no creieu?

D'altra banda, El Sueño de Whitman és una novel·la vertebrada sobre l'eix de la memòria històrica, al voltant del qual gira l'argument complet. Una altra excel·lent reivindicació. Hi trobem, així mateix, una trama molt pensada, en la qual l'autor va tancant, successivament, els diversos fronts que ha anat obrint al llarg del relat. I ho fa mitjançant l'alternança de dos narradors: un d'extern, que, en tercera persona, posa el lector al corrent dels fets del passat, i un altre, intern, que ens parla en primera persona i en l'època actual.
Tot plegat aquesta novel·la es fa de bon llegir.