Tardoral (III): Flor de te

A l’anada, la mar enviava llengües d’aigua de gran amplitud, com una geometria semicircular que envaïa extensament la sorra i els peus i els turmells i més enllà dels pocs vianants –poquíssims– que hi caminàvem. Alguns, encalçats per un colp d’aigua imprevist i irreverent, havien abandonat la caminada en haver-se’ls remullat la vestimenta ran de genoll; d’altres, amb faldilla o pantalons més curts, féiem ziga-zagues tot seguint el joc a la mar, i creuàvem, descalços, les rieres abundoses que confluïen amb les onades desfetes ja a la mateixa vora. Prudència absoluta. Cap banyista. Només un home, prim i agosarat, lluitava per mantenir l’equilibri damunt una taula amb l’ajut d’un rem –esforç inútil perquè una vegada i una altra les ones el guanyaven. El cel es mostrava lleument grisenc i hom podia intuir una olor oculta de pluges pròximes malgrat la tebiesa del sol que acompanyava. La mar, que alçava ones com vidres de color turquesa intens, enormes i translúcids a la claror del sol, llançava flors de sal que emblanquinaven d’escuma l’arena. He intentat tancar la porta del pensament per gaudir únicament de la placidesa del camí.

De tornada, quan ja un cansament imprecís començava a fer-se’m evident, cel i mar havien adquirit un suau color blavenc, i una filera de palmeres, impàvides, marcaven el contrapunt amb un verd fosc, vagament destenyit en algun retall de l’arbre.

He acabat la passejada havent arreplegat un grapat de sensacions plaents. Fora de les tempestes, la tardor se m'apar com un mantell de calma que m’acull. Sóc una dona de tardor.
A la vesprada, una flor de te.