Amor de pensament

Kees van Dongen

Aquests dies de descans passats, remirant per les prestatgeries, he retrobat i rellegit Ausiàs March. La seua complexa poesia ha propiciat discursos variats de diversos estudiosos de la literatura. Una de les visions que més m'ha interessat és la d'Albert G. Hauf, la lectura del qual m'ha menat a un procés de reflexió sobre l'amor.
Si parlàssem d'amor, habitualment convindríem a considerar dues situacions: una, de positiva, quan tenim a la vora la persona estimada i ens correspon, i una altra, de negativa, quan no tenim cap afer amorós amb ningú, o quan estimem sense ser corresposts, o bé si el nostre amor, pels motius que siga, és impossible. Però posats a reflexionar... pot haver-hi una tercera via? Un amor de pensament, ben entés que no estic al·ludint a una fantasia eròtica referida a la persona estimada, imaginació que provocaria un gaudi més aviat físic. Es tractaria de pensar la persona estimada, el fet mateix de pensar-la, sense concrecions detallades. Ausiàs March -o el seu jo poètic- anhelava un amor intel·lectual però no trobava correspondència perquè "la dama" no comprenia aquest tipus d'amor i, en conseqüència, no podia correspondre-li d'aquesta manera, sinó de la manera en què "comunament" s'estimen els amants.

Llir entre cards, tant vos am purament
que m'és dolor com no em poreu amar
sinó d'amor que solen praticar
los amadors amant comunament.

D'ací el seu desengany i la seua desesperació. Es desesperava justament perquè demanava ser correspost en aquests termes, cosa que possiblement li hauria evitat sucumbir a l'amor físic que ell defugia. I patia. Però... i si hom no demanara ni esperara correspondència? El fet d'estimar, en si mateix, produeix gaudi. I si hom estimara amb el pensament i aquesta mena d'amor li reportara plaer? No és això el que expressa Luís de Camões en aquests versos?

Transforma-se o amador na cousa amada,
por virtude do muito imaginar;
não tenho, logo, mais que desejar,
pois em mim tenho a parte desejada.

No cal desitjar res més perquè pensant la persona estimada la tens sempre amb tu. Això diu el poeta portugués. És possible un tipus d'amor així? Potser. Potser depén de casos, de persones, de formes d'encarar la vida, de mentalitats, de situacions, d'edat... Potser, si aquest plantejament i desig d'assolir un amor intel·lectual se l'hagués proposat Ausiàs (si identifiquem el poeta amb el seu jo poètic) no als 30 anys sinó més enllà dels 50 no hauria patit, potser hauria gaudit i tot, no ho sé... Són les meues cabòries reflexives que, avui, s'han endinsat per senderols poc concorreguts, potser.