. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . BENVINGUTS I BENVINGUDES. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .





diumenge, 25 d’abril del 2010

Amor de pensament



Kees van Dongen


Aquests dies de descans passats, remirant per les prestatgeries, he retrobat i rellegit Ausiàs March. La seua complexa poesia ha propiciat discursos variats de diversos estudiosos de la literatura. Una de les visions que més m'ha interessat és la d'Albert G. Hauf, la lectura del qual m'ha menat a un procés de reflexió sobre l'amor.
Si parlàssem d'amor, habitualment convindríem a considerar dues situacions: una, de positiva, quan tenim a la vora la persona estimada i ens correspon, i una altra, de negativa, quan no tenim cap afer amorós amb ningú, o quan estimem sense ser corresposts, o bé si el nostre amor, pels motius que siga, és impossible. Però posats a reflexionar... pot haver-hi una tercera via? Un amor de pensament, ben entés que no estic al·ludint a una fantasia eròtica referida a la persona estimada, imaginació que provocaria un gaudi més aviat físic. Es tractaria de pensar la persona estimada, el fet mateix de pensar-la, sense concrecions detallades. Ausiàs March -o el seu jo poètic- anhelava un amor intel·lectual però no trobava correspondència perquè "la dama" no comprenia aquest tipus d'amor i, en conseqüència, no podia correspondre-li d'aquesta manera, sinó de la manera en què "comunament" s'estimen els amants.

Llir entre cards, tant vos am purament
que m'és dolor com no em poreu amar
sinó d'amor que solen praticar
los amadors amant comunament.

D'ací el seu desengany i la seua desesperació. Es desesperava justament perquè demanava ser correspost en aquests termes, cosa que possiblement li hauria evitat sucumbir a l'amor físic que ell defugia. I patia. Però... i si hom no demanara ni esperara correspondència? El fet d'estimar, en si mateix, produeix gaudi. I si hom estimara amb el pensament i aquesta mena d'amor li reportara plaer? No és això el que expressa Luís de Camões en aquests versos?

Transforma-se o amador na cousa amada,
por virtude do muito imaginar;
não tenho, logo, mais que desejar,
pois em mim tenho a parte desejada.

No cal desitjar res més perquè pensant la persona estimada la tens sempre amb tu. Això diu el poeta portugués. És possible un tipus d'amor així? Potser. Potser depén de casos, de persones, de formes d'encarar la vida, de mentalitats, de situacions, d'edat... Potser, si aquest plantejament i desig d'assolir un amor intel·lectual se l'hagués proposat Ausiàs (si identifiquem el poeta amb el seu jo poètic) no als 30 anys sinó més enllà dels 50 no hauria patit, potser hauria gaudit i tot, no ho sé... Són les meues cabòries reflexives que, avui, s'han endinsat per senderols poc concorreguts, potser.

14 comentaris:

  1. M'agrada molt aquest post i aquesta mena de reflexions... acompanyades d'AUSIAS MARCH i de Luís de Camoes.

    Jo no sé si és ben bé possible, ni tampoc sé si el que diu l'un o diu l'altre o el que jo he pensat moltes vegades és la mateixa cosa, però m'identifico en aquesta manera de voler estimar.

    Tot i així, en aquest amor de pensament també hi ha dues possibilitats. Una que el pensament sigui totalment individual i que la persona estimada no en sàpiga res. Pot ser un amor bonic i fins i tot feliç, en alguna mesura. L'altra, que les dues persones es corresponguin però pels motius que sigui no estan sempre juntes. Però "se saben" a vegades això és més, molt més que... altre mena d'amor més convencionals.

    I si a més a més d'això s'aconsegueix, algun diàleg filosòfic sobre la mateixa manera d'estimar, sobre el que es vol o pensar el camí que es vol fer... com si diguessim paralr de cose s com les que tu has escrit en aquests text. tenint tot això, a vegades el sexe, la manera més comuna d'expressar l'amor, queda petit.

    Uf! ja m'agradaria tenir-te aquí mateix i parlar-ne un bon parell d'horetes! :)

    Bona setmana preciosa!

    ResponElimina
  2. Si que és veritat que aquí hi ha tema per una bona estona. La Carme ho enfoca molt bé, la discussió queda oberta.
    Perque no parlem d'un amor platònic ... i em quedo molt intrigat amb això del sentiment als 30 anys i als 50 anys ...
    Aquest tipus d'amor ha de ser difícil d'explicar, em recorda el títol d'aquella pel-lícula "Encuentros en la tercera fase" ...

    Bona nit Noves Flors.

    ResponElimina
  3. Unes reflexions molt interesants i que donarien per molt.

    ResponElimina
  4. Clar que si que existeix un amor així. No en tinc cap dubte. Començam el debat? :)

    ResponElimina
  5. Les formes de l'amor probablement és manifesten en estances no sempre explorades. L'amor de pensament em resulta atractiu i al mateix moment permet repensar sobre la naturalesa del amor, com un territori del qual no és pot caminar sense la companyia d'aquest amor. Sense la correspondència, sense el pensar junts, el pensament podria diluir-se i caldria tornar a definir el pensar....llarga reflexió noves flors....

    abraçada

    ResponElimina
  6. M'ha agradat molt la reflexió que fas.
    I quants tipus d'"amor" que hi ha, (i jo sense saber-ho).
    Jo fins fa poc distingia entre amor i passió, però el tema el veig una mica complex. El més curiós és la concepció que en tenia l'A March (tenint en compte el context del segle XV!!)

    ResponElimina
  7. No tinc cap dubte que és possible, malgrat que molt difícil.

    Salutacions,
    S.

    ResponElimina
  8. Us puc assegurar que la hipòtesi que planteja Novesflors és totalment certa i possible. El que ja no estic tan segur és de la tesi on suposa que Ausias March no haguera patit per aquest tipus d'amor desprès dels 50.
    Interessantíssim el tema plantejat. Felicitacions també per les imatges del blog.

    ResponElimina
  9. Realment n'hi hauria per parlar-ne hores i hores...

    Hi ha diverses maneres d'estimar i també penso que en funció de les edats. També hi ha diferents tipus de necessitats, tant físiques com psíquiques i en funció de tot això, combinat, tindrem un ventall gran d'estimacions.

    Vaig pensant, però ho deixo aquí...

    Molt bon apunt, novesflors!
    Petons!

    ResponElimina
  10. Hi ha tants tipus d'amor com "parelles" s'estableixin. I no sempre hi ha l'atracció física en primer ordre, però tampoc es pot dir que sigui l'atracció intel·lectual el que més s'estableixi. Un descans molt estudiós i reflexiu!

    ResponElimina
  11. Hola, Novesflors, després de llegir aquest magnífic article, m'he trobat que coincideixo plenament amb el comentari de la Carme. Sobretot pel que fa a la segona possibilitat que esmenta, que les dues persones "se saben". Un exemple d'aquesta segona possibilitat la trobem en la relació entre Kahlil Gibran i May Ziadah, magistralment explicada en el llibre "Cartes d'amor" (Columna), el recull de la correspondència que el poeta va intercanviar amb l'escriptora. Entre les pàgines d'aquest llibre queda claríssim que de vegades aquesta mena d'amor és molt més que altres amors convencionals.
    Una abraçada.

    ResponElimina
  12. Fins i tot podríem parlar de tantes maneres d'estimar com persones hi ha al món.
    L'amor , potser és un enigma indesxifrable i ens entossudim a veure'l planer, concís, particular...malgrat tot se'ns presenta de mil formes i en cada persona hi descobrim altres maneres d'estimar, d'atracció.
    Ens enamorem de la persona i cada persona és diferent.
    No tinc la tarda gaire clara però el debat m'agrada.
    Estimar de pensament...és possible.
    Estimar sense mesura, també.
    Sempre però hi ha d'ahver un acostament al nivell que sigui...per si sol acaba morint-se.
    una abraçada Novesflors

    ResponElimina
  13. El pensament sempre hi juga d'alguna manera... quan lliga sensacions, quan les evoca, quan escolta, quan admira, quan espera i desespera, quan calla i quan parla. La pell hi és a vegades, i la mirada sovint... L'amor ens permet sortir del cercle i ens fa grans, me penso.

    ResponElimina
  14. Jo sí que crec que aquest tipus d'amor és possible. I gratificant. Però l'amor és com és en cada cas perquè així ens arriba, no perquè ens l'autoimposem d'una manera o d'una altra. Per això el patiment d'Ausiàs, crec jo, perquè ell se l'autoimposava d'aquesta manera.

    Gràcies per les vostres valuoses aportacions en forma de comentaris.

    ResponElimina