Llunyania propera, com cada hivern.
Aquest temps ja ho té –endebades- absència de caliu.
I els morts, ben vius encara, reapareixen de nou.
A tocar del fred , sense poder establir cap pacte.
La vida, a punt d’estrenar-lo, els va arrabassar la son de l’esperança,
i des de la tristesa, l’espera infructuosa, la solitud acompanyada,
l’abandonament indesitjat, va obrir pas el repòs.
Resta, de sentiment perenne, l’enyor; i a força d’hiverns un pensament
que esbossa una carícia escrita.
Marta
I que profund, que bonic, quanta nostàlgia en el poema de la Marta...!
ResponEliminaEl poema de la Marta, hivernal.
ResponEliminaEl fred, l'absència, la tristesa... fa que esperem la primavera amb més delit.
Nostàlgia, però també una carícia escrita. Que no ens faltin mai les carícies, a,b les mans ni amb les paraules. Totes dues tan necessàries.
ResponEliminaA l'hivern , el caliu l'hem de buscar ben arraulits vora la llar de foc...Mentre la caloreta de les flames ens acarona, enyorem les carícies del sol!
ResponEliminaPetonets.
bellesa pura ....
ResponEliminaEls esperits de la màquina són blancs, potser per la neu de l'hivern. Cal escalfar-los amb un escrit ardent.
ResponElimina