A la pell l’escalfor de l’astre càlid per sobreviure
i endins, molt endins, la remor d’aquella pluja calma,
degoteig incessant de petites fulles
en forma de cor, que al vent voleiaven, com besos en flor,
que rebíem pletòrics al rostre, al pit, a les mans,
i que ens amaraven, i que apaivagaven els solcs del camí...
Qui no gosaria avançar per la senda dels somnis
daurada dels fràgils records, ara que no hi ets,
malgrat el farcell intangible de les emocions...
Perquè sí, ara ho sabem, tardor vol dir tard;
perquè sí, ara hem après a saber qui som...
A la pell, l’escalf del sol per sobreviure, i en el cor,
la cançó tardorenca de l’enyor.
Una tardor preciosa, llàstima que nontenim la remor de la pluja calma...
ResponEliminaPetonets a les dues.
em copio de la M Roser .....preciós
ResponEliminaEls poemes de la Montse, sempre ta inconfusibles, tan seus, amb aquesta cançó tardorenca de l'enyor, tan bonica.
ResponEliminaPoètica tardor, poètica Montse.
ResponEliminaGràcies, Novesflors. Tinc molt present el paisatge andorrà de fa un any, totalment tardorenc, que em va inspirar el poema. Aquest any els paisatges de tardor els he viscut a l'est de Polònia, en una orografia ben diferent però també molt bella.
ResponEliminaUna abraçada.