A trenc d'alba

 Fugaces,
decreixen hores;
l'enramada es desperta,
ensafranada d'Eos,
al cel entronitzada.
Baten ales els cignes;
dibuixen un mantell,
al rosaci orbe,
el desentumeixen.
El somni es resisteix
a tancar lluna a l'ocàs
quan declina, dolguda,
pel brillant sudari que l'abilla.
Crema el riure
que alegra negrors.
Aletegen dits
en l'aire indolent
perfumat de libèl·lules
en què oscil·la
la isotopia nacrada que el conté.

                  Isabel del Pilar Valero
Eos, deessa de l'alba                                              
(Evelyn de Morgan)