Avui en passar el pont l'he trobat vell
amb la fusta carpida de tants anys
(i panys)
i del temps inclement, i de l'oratge.
Tanmateix he passat
he caminat planer mentre cruixia
sota els peus, sota el pes del pensament
que, tenaç, mai no es cansa
i he pensat que l'amor també pesava.
Cruixien les paraules vora els gestos,
les absències cruixien
i amb consciència infinita dels amors
he continuat camí perquè a la fi
-cregueu-me si voleu- només hi ha el pont.
(Antaviana ho preguntava)
Aquest final, Noves Flors, és immens, infinit. No acaba el poema sinó que el deixa per sempre penjat al pensament.
ResponEliminaMalgrat tot, seguirem camí, encara que et vull creure i entendre que només hi ha pont.
Un aplaudiment de mans i peus.
jo aplaudeixo fins i tot amb les orelles! brutal i sublim poema!
ResponEliminaÉs una fusta clivellada que cal admetre per a estimar. O pont, o res...
ResponEliminaMagnífic, xiqueta, com sempre.
Pd. Podria triar algun poema teu per a recitar a la Tardoral? Me deixes els comentaris al meu bloc, si vols. Mercès!
Una versió molt bonica sobre aquesta imatge del pont de fusta vella, que amb el temps també és bella...
ResponEliminaSembla un pont cap al sol del capvespre.
Un poema molt inspirat. Crec que no li sobra ni li falta res. Està genial!
ResponEliminaA mi també m'agrada molt.
ResponEliminaUns versos molt bonics! Moltes gràcies, novesflors!
ResponEliminaCom puc entendre'l, aquest bellíssim poema, Novesflors...! Llegir-te és posar paraules als meus sentiments, cosa que només aconseguiu un reduït nombre de poetes.
ResponEliminaUna abraçada!
És un pont resistent, Novesflors, perquè suporta pensaments, amors, paraules, gestos i absències. T'agrairà que vulguis alleujar-lo, però segur que està molt cansat.
ResponEliminaEl pont ho és tot.
ResponElimina