Violinista blau

 

Marc Chagall

Com totes les vesprades, ben enjorn perquè el sol entre a l’habitació, aquella nena disciplinada agafa el violí per estudiar la partitura, plena d’anotacions, que el professor li ha encomanat. Les primeres hores de la tarda són les més adients perquè la claror del dia, encara abundant, li permet la lectura sense esforçar la vista. Endemés, aquella estança, rica en finestrals, conserva la llum més que cap altra de la casa. Per això està dedicada a l’estudi i a la lectura.

     Avui, primavera pujada, ha obert el finestral que li ve de la paret posterior per sentir al clatell l’aura lleu que li suavitza l’esforç de fer sonar l’instrument i, tot seguit, ha disposat la partitura sobre el faristol i ha començat a tocar. Repeteix manta vegades un fragment que se li ha entrebancat –demà, en venir el professor, no vol equivocar-se. Amb tot, i malgrat l’encaparrament que li empresona l’atenció, té la percepció, a l’esquena, que algú la sotja, com si una mirada li hagués incidit al mig de les vèrtebres centrals, però ella continua tocant. Tanmateix, el sol, que feia un moment ocupava gran part de l’habitació, ha esdevingut d’una pal·lidesa extrema que va prenent matisos blavencs. La nena nota la foscor en augment, amb prou feines pot llegir les notes de la partitura emblavida i, sense dubte ni reflexió, es gira a la finestra que té al darrere tot inquirint el raig de sol que adés hi entrava, cercant la claror que ha desaparegut i li impedeix continuar. Llavors, veu un ocell de grans dimensions, un ocell blau, tant que absorbeix la llum del seu voltant. Li observa un bec tan robust i unes urpes tan ferotges que tem convertir-se en la seua presa. Això sembla indicar la seua mirada amenaçadora i el seu rostre sever. Està ert, impertèrrit sobre l’ampit de la finestra, ocupant tota l’obertura, xuclant la llum, emblavint l’habitació i enfosquint-la. Les parets, abans blanques, ara presenten un atzur eixut. L’aire de la cambra ha pres una consistència mat, espessa i blava.

      La nena recela que l’atzur l’engolirà, si és que l’au no l’ataca abans. Aleshores, tanca els ulls i toca el violí, sense partitura, amb la força de la desesperació traduïda en una música que cada vegada va prenent més ímpetu, in crescendo, talment una força vigorosa que inunda l’espai.

     Mai no havia tocat d’aquesta manera. No té consciència del temps, no sap quanta estona ha romàs així, tocant i tocant, ulls clucs. Només quan percep que l’atmosfera s’alleugereix, els obre. L’atzur ha anat minvant i donant pas a la nit, que, escortada per la lluna, comença a entrar pel finestral. L’ocellot ja no hi és i la noia, en l’anhel de descans, es deixa caure sobre el llit i dorm, dorm pesadament, fins a trenc d’alba.

     La tarda següent, i les successives, mentre toca com de costum, torna a sentir l’aire espés, la blavor que xucla la claror. A la finestra, que no ha tornat a tancar, novament l’ocellot, amb la mateixa mirada greu, el mateix gest comminatori, la mateixa advertència tàcita. I ella, ulls closos, torna a tocar el violí, amb la música que ha descobert i arrancat del seu interior i que li esclata a frecs d’arc, tot imbuint l’espai de l’estança d’aquella grandesa sublim que únicament surt en l’afany de creació, fins que declina el blau perquè l’ocell, atrapat per aquella sonoritat poderosa, li ha respectat la vida i s’ha mantingut a distància, a l’ampit, i ara ha marxat. I ella descansa alleugerida i ni tan sols pensa en demà.

     Demà, partitura al davant, afina l’instrument com si cap blau la pogués agredir. Car en arribar l’atmosfera espessa i l’atzur aclaparador, fa vibrar el violí intensament, com ahir i despús-ahir, però ara amb seguretat, sense malfiança dels ulls que l’observen de la finestra estant. Ja no es tomba, sap la presència de l’ocellot i sap que el seu esguard ja no mostra l’espurna de l’agressió, de l’amenaça, només l’espurna del convit, de qui és partícip.

     Durant el matí no pensa en l’atzur i a la vesprada no l’espera. Però en coneix l’arribada. Arribarà i impregnarà de blau la cambra tot i que ja no s’espesseirà l’aire. Ara, aquella és l’hora del dia que més la satisfà, el blau de la tarda, l’esplet, la magnitud de la música gairebé inabastable de tan intensa, l’ocellot, amb la seua compareixença fidel que serveix de ressò a les notes que ella toca.

     Hom no sap quants dies poden convertir en hàbit un fet puntual perquè el temps no té mesura, només una consciència d’eternitat al bell fons de la noia. Tanmateix, aquell jorn fatídic solament toca les partitures, una darrere l’altra. Les ha començades quan encara s’exhibia una amplitud assolellada considerable i el dia ja ha encetat el declivi sense cap indici de blau a la cambra. La noia arrima el violí, amb molta cura, sobre un divà raconer, s’asseu al costat i mira la finestra durant moltes hores, fins que, ben entrada la nit, es retira i jeu estirada al seu llit en un son inquiet, neguitós, entretallat, un son que no li ofereix reparació.

     La tarda següent i moltes, moltes altres, amb el violí a la mà, de cara al finestral, espera inútilment una presència que no arriba. Malgrat la fredor d’un hivern que ja acaba, ella insisteix, violí a punt, de cara la finestra. Però avui, aquesta vesprada, un presagi de mort s’empara de la cambra. És un presagi espés que palesa l’absència infinita de l’ocellot. L’ocell és mort. L’ocell és mort, li predica l’absència i el violí udola amb uns cruixits de fusta estremidors i el cor de la noia udola en silenci, amb un plor estrident que desvia a les cerdes de l’arc en un frec intens amb les cordes, ulls premuts, i torna a espletar la música ingent, adolorida, immensa.

     A poc a poc, a glops breus de color, l’habitació va adquirint una aparença blavosa i amb el darrer frec d’arc, quan ella obre els ulls, descobreix, prodigi del gran deler, dos ocellets, gairebé nadons, que l’observen de la finestra estant. La tarda següent, i l’altra, i totes les que vindran seran intensament blaves.