Imatge: Dolores Mayorga
Darrere de la porta visc
però no sé
si en puc dir vida
perquè vaig somiejant
tothora somiejant
venturosos indrets de poesia
i el món el porte a dins
miraculós
magnètic
intangiblement real.
Només una finestra oberta al vent
us aboca paraules.
Però surt a passejar amb la porta tancada
passege pels carrers i vora mar
prepare menges i enraone amb la gent
amb la porta tancada.
No ho saben.
Però ara ja ho sabeu
darrere de la porta visc.
(Itineràncies poètiques octubre 2013)
T'hi vindrem a buscar... doncs...
ResponEliminarellegeixo amb plaer aquest teu poema.
De vegades pense que sort en tenim de les finestres que ens aboquen a la poesia.
ResponEliminaDarrere de la porta visc.
Prove d'obrir-ne del bracet de la poesia.
Una abraçada, novesflors.
Aquest és un poema que m'agrada MOLT.
ResponEliminaEscrius molt bé, Novesflors, sempre és un plaer llegir-te!
"Una closa felicitat és ben bé del meu món". M'encanta!!
ResponEliminaPortes tancades, viure cap a dins, tu tens una finestra jo un espiell.
ResponEliminaÉs com una agorafòbia ... dels sentiments.
Bon dia Novesflors.
el món sempre el portem dins.. de casa estant o passejant..
ResponEliminauns versos preciosos intangiblement reals!
Per la mateixa finestra que ens aboca paraules, podem entrellucar discretament la figura de la persona que viu darrere la porta, i és molt grata d'imaginar sencera.
ResponEliminaUna abraçada!
Magnètic, també el porte.
ResponEliminaVisca, magnífic.
ResponEliminaRecordo el poema...Potser ja és hora d'obrir la porta de bat a bat, perquè la brisa del mar et faci una carícia, i no tinguis por, la poesia seguirà estant dins del teu cor i sempre et farà companyia...
Bona nit.
Màgica TU
ResponEliminaL'he llegit 3 o 4 vegades, no només avui...
ResponEliminaAl principi no sabia què dir, potser perquè parla des de la incomunicació i l'aïllament... però comunicant i establint ponts.
Un mirall on ens podem veure reflectides moltes persones.
Salut :)