George Steiner Vicent Alonso
"...cal tenir sempre ben present que l’obra de Steiner respon al principi, formulat per ell mateix, que la passió desinteressada pel coneixement és tan inexplicable com l’amor: “estar posseït per un problema intel·lectual, pur o aplicat, per un anhel absolut de la forma estètica, per una constel·lació que es resisteix en la ciència, és experimentar una libido —pot comportar bogeria i criminalitat— més absorbent que la del sexe”. I és ben conegut el càstig que comporta una tal passió: l’absència de satisfaccions definitives."
Vicent Alonso
Suposo que de la mateixa manera que tenim la sensació de no saber-ne mai prou, també ens passa amb l'amor que no és carnal, sinó més ideal. És una cita que fa pensar...
ResponEliminaEstic d'acord amb Sílvia: fa pensar, i molt...
ResponEliminaAquesta curiositat universal, el constant desig de conèixer, no ho trobo gens libidinós ... però si apassionant.
ResponEliminaBona nit Novesflors.
Quina profunditat té aquest pensament.
ResponEliminaSalut i poesia!
Si que fa pensar. sí...
ResponEliminaNo estic ben segura que la insatisfacció constant sigui un càstig de la passió... crec més aviat que els insatisfets constants són els que s'apassionen, pel que sigui... però finalment causa o efecte acabem en el mateix punt.
seguiré pensant... ;)
Ara em ve al cap el que diuen els futbolistes sobre el fet de marcar un gol. Sempre diuen que és com tenir un orgasme - al cap i a la fi els bons futbolistes són uns artistes -.
ResponEliminaBromes apart, és ben cert el que diu el Vicent Alonso. La història, el cinema i la literatura n´es plena d´exemples. Cercar impossibles sempre ha produït bojos i crminals. I poques satisfaccions, generalment.
Suposo que el millor sempre és saber trobar el punt just a les coses, siguin les coses que siguin.
No crec que sigui una insatisfacció constant perquè la pasió per saber ja és una satisfacció. Passa que mai té fi. Fins i tot Einstein va passar tota la seva maduresa intentant superar la seva teoria.
ResponEliminaSteiner ho pensava. Jo no n'estic tan convençut. Tant l'amor com la necessitat de coneixer han de respondre a un principi comú i molt bàsic: a la supervivència. L'amor, malgrat la disfressa cultural, és una resposta biològica. La necessitat de conèixer seria una resposta adaptativa, un recurs que els humans hem adoptat per la suspervivència quan tota la resta ho tenim en contra. Una abraçada.
ResponEliminaSembla una mica decebedor la perspectiva de sentir passió fora mida sense el premi d'una satisfacció definitiva.
ResponEliminaFa pensar.
És dura aquesta afirmació però té raó. Gràcies a la curiositat som capaços de superar-nos a nosaltres mateixos.
ResponEliminaSalutacions, Novesflors.
Irromp al mig de la vostra interessant tertúlia per comentar que quan vaig llegir aquest fragment vaig pensar que potser tant en la ciència com en l'art hi ha satisfaccions puntuals, no definitives. En el cas de la ciència, descobrir una constel·lació, per exemple, deu produir una gran satisfacció però vols continuar sabent, vols saber més, voldries saber-ho tot sobre l'univers i això no ho tens, per tant, la satisfacció no és definitiva. En el cas de l'art, l'anhel absolut de la forma estètica, com diu Vicent Alonso, tampoc no el tenim; si escrivim un poema, per exemple, mai no estem suficientment satisfets del resultat, almenys en el meu cas.
ResponEliminaDesconec l’obra de Steiner per poder opinar sobre el comentari de Vicent Alonso. Personalment, prefereixo fugir de tot allò que em condueixi a passions massa intenses, siguin del tipus que siguin (intel•lectuals o amoroses), perquè el preu que en pago és clarament superior als beneficis que n’obtinc. Però és evident que qui fa moure el món és qui afronta els reptes amb passió absoluta i amb el deler de saber-ne cada vegada més...
ResponEliminaCom més sabem, menys sabem, ergo l'angoixa està assegurada, però, són més feliços els ignorants, els que no senten curiositat per saber? O la felicitat es troba en el camí del saber, tot i saber que tot són portes que s'obren i s'obren en una infinita ramificació cap el saber absolut?
ResponEliminaEn fi! Paro, miro el cel mig ennuvolat i respiro fondo!
Queda també, per dir, quina és la impressió de l'obra en la resta de mortals, un cop acabada l'obra. Com a poeta, diria que sempre em queda aquell pòsit de "si no ho hagués escrit així, potser ho haguessin entès...". Però no pot ser, i sempre em fa pensar.
ResponEliminafa pensar si, jo crec que no hem d'aspirar a la satisfacció....si això comporta la insatisfacció...m'explico estar satisfet saciat, sadollat implica estar tip, fart, replè....m'estimo més seguir cercant , el desig sempre un cop és assolit l'hem de bescanviar per un altre....la insatisfacció si és inconformisme, ganes de seguir indagant, cercant em sembla més encoratjadora sempre que no arribi a extrems , els extrems mai són bons
ResponEliminaCom més, més!!!
ResponEliminaNo podem caure en el pensament que assolint el que creiem realment necessari, esdevindrem feliços, perquè aleshores és quan trobem la insatisfacció.
Conec una persona que deia que per ser feliç calia tenir una moto; avui té la moto, i és un infeliç amb moto!!!
M'has fet recordar una frase que la tinc gravada a foc i, a més, vaig citar en algun post meu. Resa així:
ResponElimina"Potser esperem que, qualsevol dia, tot superant una balma, o pujats en una aresta, ens vingui a la ment la resposta a tots el nostres dubtes, a aquesta insatisfacció permanent que portem a dins."
És d'un excursionista lleidetà, Joan Enric Farreny, mort mentre escalava el Coulour de Gaube, al massís del Vinhamala, l'any 76, quan només tenia 24 anys...
Jo sé que aquesta insatisfacció permanent sempre la duré a dins.
Aquesta insatisfacció segons com es pot anomenar progrés.
ResponElimina