Gent del Vallés

Aquest post, que parla d'uns temps que també foren ben difícils, va dedicat a tots i totes blocaires del Vallés, que pense que en sou uns quants, perquè, segons diuen, "com el Vallés no hi ha res" i, molt especialment, a la Fanal Blau, per acompanyar la seua tristesa.

Una nit de lluna plena
Tramuntàrem la carena,
lentament, sense dir re...
Si la lluna feia el ple
també el féu la nostra pena.

L'estimada m'acompanya
de pell bruna i aire greu
(com una Mara de Déu
que han trobat a la muntanya).

Perquè ens perdoni la guerra,
que l'encagea, que l'esguerra,
abans de passar la ratlla,
m'ajec i beso la terra
i l'acarono amb l'espatlla.

A Catalunya deixí
el dia de ma partida
mitja vida condormida;
l'altra meitat vingué amb mi
per no deixar-me sens vida.

Avui en terres de França
i demà més lluny potser,
no em moriré d'enyorança
ans d'enyorança viuré.

En ma terra del Vallès
tres turons fan una serra,
quatre pins un bosc espès,
cinc quarteres massa terra.
"Com el Vallès no hi ha res."

Que els pins cenyeixin la cala,
l'ermita dalt del pujol;
i a la platja un tenderol
que batega com una ala.

Una esperança desfeta,
una recança ininita.
I una pàtria tan petita
que la somnio completa.

PERE QUART