Natura morta amb violí i partitura rere les reixes d'una presó, dibuixada en 1943 per Bedrich Fritta (1909-1945), artista jueu txec que dibuixà i pintà les condicions del camp-ghetto de Theresienstadt. L'octubre de 1944, Fritta fou deportat a Auschwitz, on va morir una setmana després de la seua arribada.
–Al final, no em puc estar de fer una referència a allò de no hi pot haver poesia després d'Auschwitz.
–Qui ho va dir?
–Adorno.
–Hi estic d'acord.
–Jo no: n'hi ha, de poesia, després d'Auschwitz.
–No, però vull dir... que no n'hi hauria d'haver.
–No. Després d'Auschwitz, després dels nombrosos pogroms, després de l'extermini dels càtars, que no en van deixar ni un, després de les matances de totes les èpoques i de tot arreu... Fa tants segles que la crueltat és present que la història de la humanitat seria la història de la impossibilitat de la poesia "després de". I en canvi no ha estat així, perquè precisament, qui pot explicar Auschwitz?
–Els que l'han viscut. Els que l'han creat. Els estudiosos.
–Sí. Tot això constarà; i han fet museus per recordar-ho. Però faltarà una cosa: la veritat de l'experiència viscuda: això no es pot transmetre amb un estudi.
En Bernat va tancar els fulls lligats i va mirar el seu amic i va dir i?
–Només es pot transmetre a través de l'art; de l'artifici literari, que és el més proper a l'experiència viscuda.
–Collons.
–Sí. La poesia cal més que mai després d'Auschwitz.
–És un bon final.
–Sí, crec que sí. O no ho sé. Però penso que és una de les raons de la persistència de la voluntat estètica en la humanitat.
–Quan sortirà publicat? Estic impacient, tu.
Jaume Cabré, Jo confesso
De les grans tragèdies, guerres, holocausts surten grans obres d'art. La poesia cal abans i després. És molt interessant aquest fragment que has citat. L'art és el que més s'aproxima a la veritat viscuda, jo també ho crec.
ResponEliminaLa poesia sempre cal... o si no, no hauria pogut ser mai.
ResponEliminaUn fragment que recordo motl bé, perquè me'l vaig llegir més d'un cop.
Cal, cal, sense la poesia, sens e la bellesa interiro, sens e els refugis de dins de l'ànima... re s no és possible. Cap vida que valgui la pena.
També recordo bé aquest fragment.
ResponEliminaHi estic d'acord. L'art és capaç de transmetre les emocions que ens acosten a aquestes terribles experiències viscudes, però també a d'altres no tan tràgiques.
B7s
Llàstima que hi ha emocions que es mengen totes totes les inspiracions... petons!
ResponEliminaÉs com la bellesa...no es pot amagar malgrat les atrocitats. La poesia també es manté intacta només cal descobrir-la, malgrat tot.
ResponEliminaNo m'he atrevit a començar encara el llibre, i no puc opinar amb coneixement de causa; entenc, però, que la poesia (que és la branca de l'art que més conec) sorgeix moltes vegades dels sentiments o experiències més durs, ja que només a través d'aquest mitjà som capaços de parlar-ne, ni que sigui amb metàfores o altres simbolismes.
ResponEliminaEn resum, la poesia existirà sempre, ni que sigui com a mitjà de supervivència per desencallar les nostres emocions.
L'art, dalla de dos fils, un que no talla, l'altra que sí.
ResponEliminaLa poesia pot néixer d'entre les pedres més dures, es sobreposa als horrors i fins i tot és possible fer-ne , poesia, a partir de la mort i el dolor...la poesia ens salva, ens martiritza o ens dol també però és un bàlsam, una taula que sura enmig de la barbàrie....la poesia alleuja i també cura les ferides del cor i de l'ànima!
ResponEliminaMentre l'home raoni hi haurà poesia, malgrat l'horror de la tragèdia. Forma part de l'equilibri.
ResponEliminaLa paraula, la poesia, viuen en la creativitat popular, encara que no hi hagi ningú amb el nom de poeta que en faci.
ResponEliminaConeixes el poema de Leon Felipe "Auswitz"? Colpidor
ResponEliminahttp://elglobosblog.blogspot.com.es/search?q=auschwitz
Uf, el poema de León Felipe molt, molt colpidor.
ResponElimina