trobo que és una frase molt encertada.. d'altra banda el sentiment de solitud s'ha de sentir com a infinit en el moment que se sent,sinó semblaria impossible sentir-lo. no sé si la solitud com a sentiment podria ser finita.. definitivament me l'hauré de llegir!:)
Potser en Rilke, en aquell moment ho va sentir així i per això ho va expresar, però penso que en tota "obra d'art" las possibles definicions són "infinitas" i això sí, com diu la Carme estan creades en "solitud".
És una gran frase! La solitud de l'artista i la solitud de qui llegeix o contempla l'obra. Solituds paral·les. I la solitud infinta de l'obra, que sí tot va bé perdurarà al llarg del temps.
Jo crec que sí, que en molts casos les obres d'art són solituds infinites, (o dit d'una altra manera, si estàs panxacontent, fas art?) però en altres casos, potser, són vanitats infinites.
Potser una i altra (solitud i vanitat) no estan tan allunyades; d'alguna forma, moltes vanitats naixen d'una profunda solitud prèvia --o de la incapacitat per trencar-la.
No ho sé pas; crec que les millors obres acostumen a sorgir del dolor, de la solitud infinita o no, com l'únic camí per blasmar i apaivagar el sofriment de l'ànima. Però possiblement n'hi deu haver de tota mena...
M'ha agradat molt llegir-vos. La interpretació d'una obra d'art és sempre infinita i precisa de solitud per a ser creada i també valorada. Hi ha frases que els ho passa el mateix que a les obres d'art, de fet, són obres d'art per elles mateixes.m
trobo que és una frase molt encertada..
ResponEliminad'altra banda el sentiment de solitud s'ha de sentir com a infinit en el moment que se sent,sinó semblaria impossible sentir-lo.
no sé si la solitud com a sentiment podria ser finita..
definitivament me l'hauré de llegir!:)
Prou que ho deuen ser, moltes, moltes, però potser no totes.
ResponEliminaEs crea en solitud, però no necessàriament amb aquest sentiment infinit.
Potser en Rilke, en aquell moment ho va sentir així i per això ho va expresar, però penso que en tota "obra d'art" las possibles definicions són "infinitas" i això sí, com diu la Carme estan creades en "solitud".
ResponEliminaÉs una gran frase! La solitud de l'artista i la solitud de qui llegeix o contempla l'obra. Solituds paral·les. I la solitud infinta de l'obra, que sí tot va bé perdurarà al llarg del temps.
ResponEliminaNo sé si comparteixo la cita, bé, de fet no l'acabo d'entendre.
ResponEliminaSolitud en el moment de crear-les?
Infinites per les possibles diferents interpretacions?
Salutacions!
Jo crec que sí, que en molts casos les obres d'art són solituds infinites, (o dit d'una altra manera, si estàs panxacontent, fas art?) però en altres casos, potser, són vanitats infinites.
ResponEliminaPotser una i altra (solitud i vanitat) no estan tan allunyades; d'alguna forma, moltes vanitats naixen d'una profunda solitud prèvia --o de la incapacitat per trencar-la.
ResponEliminaNo ho sé pas; crec que les millors obres acostumen a sorgir del dolor, de la solitud infinita o no, com l'únic camí per blasmar i apaivagar el sofriment de l'ànima. Però possiblement n'hi deu haver de tota mena...
ResponEliminaM'ha agradat molt llegir-vos. La interpretació d'una obra d'art és sempre infinita i precisa de solitud per a ser creada i també valorada. Hi ha frases que els ho passa el mateix que a les obres d'art, de fet, són obres d'art per elles mateixes.m
ResponEliminaI jo em pregunto les infinites solituds són també obres d'art?
ResponEliminaQuina veritat que va dir Rilke i quàntes solituds no esdevenen art o no són mai reconegudes?
ResponEliminasi entres a la dimensió bogarde, aleshores tot trontolla i encetes un camí diferent que mai podras abandonar.
ResponEliminaMira: penyabogarde.blogspot.com