Adrien Brody interpretant Dalí
Que contenta he tornat de veure
Midnight in Paris! L'element màgic capturat en el frec intertextual permet, en el film, un entrecreuament d'èpoques que m'ha donat l'oportunitat de gaudir de l'ambient de París entre cabarets, escriptors, pintors impressionistes i avantguardistes, un ambient que sempre m'ha agradat recrear mentalment i, des d'aquesta recreació, m'ha captivat. Una pel·lícula també que reflexiona i fa reflexionar. Quina és l'Edat d'Or? No existeix realment, només té existència en la nostra ment. Si per a nosaltres pot ser el París de la
belle époque, per als qui hi habitaven en aquella època també ho era? Evidentment no, no se sentien immersos en l'Edat d'Or, vivien dins la normalitat de la vida quotidiana i això ho impedia. Tal com indica el personatge protagonista, potser per a ells l'Edat d'Or fos el Renaixement. I per a les persones del Renaixement? Doncs ens hauríem de retrotraure a una època anterior idealitzada per la llunyania del temps, contemplada des del seu horitzó d'expectatives. Res de nou, aquestes reflexions són ben explícites en la pel·lícula. Però unes reflexions porten a unes altres. Els somnis. Hi pense darrerament. Els somnis són màgics precisament perquè no són reals. Tenim somnis i moltes vegades hem desitjat que s'acompliren. Jo no estic tan segura. S'esvanirien. Els somnis que tenim de llibertat, de justícia, els somnis d'un món on no hi haja fam ni patiment sí, aquests sí, perquè aquests no haurien de ser somnis, haurien de ser realitats si la humanitat tingués una mica de vergonya i d'ètica. Em referesc als somnis personals. Si un somni es convertís en realitat, entraria a formar part del dia a dia, que pot tindre moltes bondats, certament, però la màgia no, la màgia només és als somnis, mentre són somnis. I els somnis els necessitem.
Un escrit molt maco, Novesflors. Veig que l'última de Woody Allen t'ha inspirat molt. A mi em va semblar molt fluixa però hi vaig valorar l'ambient de París i les seves atmosferes que Woody Allen sap copsar tant bé.
ResponEliminaRep una abraçada!
M´has transportat de la curiositat per veure una pel·lícula a una reflexió sobre els somnis que m´ha semblat del tot real.
ResponEliminaM´ha encantat!
L'autor ha eliminat aquest comentari.
ResponEliminaels somnis es desfan quan s'aconsegueixen, és cert, l'home sempre vol anar més enllà..
ResponEliminala màgia dels somnis és insistituïble.
unes reflexions per reflexionar..
la peli em va encantar!!!!!!!!!!
No la tenia al llista aquesta, però després de llegir-te m'ho pensaré. M'ha agradat les teues reflexions.
ResponEliminaFa taaaaaaaaaaaaaaaant de temps que no vaig al cinema...me l'apunto!
ResponEliminaI tant que necessitem els somnis, ens fan tirar endavant!!! Molt bon post i molt bona peli! em va encantar, sobretot el senyor de la foto! fantàstic!!!!
ResponEliminaTenim un somni, desitgem amb totes les forces que es faci realitat... I si per aquells atzars s'esdevé el miracle (que no acostuma a passar gaire), aquella realitat deixa ja de semblar-nos el somni anhelat, potser perquè el somni és com el silenci, que només dient una sola paraula ja es trenca.
ResponEliminaQuan pugui veure la pel·lícula pensaré en el teu post. Una abraçada!
I és que necessitem la màgia dels somnis per tirar endavant, oi?
ResponEliminaLA millor del Woody Allen dels darrers temps!
als vam veure fa dos dies. Magnífica!
ResponEliminaLa tinc a la prestatgeria apunt de veure-la, a veure si és aquest cap de setmana.
ResponEliminaSalut!
Bonica reflexió, que bé que aquesta pel·lícula hagi estat la llavor d'aquests pensaments, i el fil per on has començat a estirar...Els somnis ens encenen la llum interior, però el que et fa sentir complet, realitzar-te i brillar és cumplir-los. Al fer-se reals part de la màgia va desapareixent i allò que et semblava tan especial és torna la teva realitat fins acabar tornant-se normal.
ResponEliminaSuposo que la clau estaria en intentar cada dia veure-hi amb ulls d'infant i emocionar-nos amb el que ens rodeja com si fos nou a cada instant.
pd: Jo quan vaig sortir del cine de veure Midnight in Paris estava flotant...i vaig fer una bona passejada comentant la peli pels també bonics carrers de Barcelona! ;)
Molt bona reflexió arrel de la pel·lícula. Woody evidentment coneix més sobre història de París que de Barcelona...pel que fa als somnis, n'hi ha que clarament s'han d'acomplir. Els personals hi han de ser per donar-nos empenta, la vida quotidiana converteix tot allò màgic en normal.
ResponEliminaFa temps que vull anar a veure aquesta pel·lícula i mira, ara ja m'has convençut que hi he d'anar més d'hora que tard!
ResponEliminaRespecte als somnis... crec que la gran majoria mai els assolirem (ja no et parlo de la justícia i equitat al món que és una autèntica quimera), però tenir-los ens ajuda a sobreviure, a tirar endavant i aixecar el cap en els moments baixos (i de tant en tant, potser, amb esforç i una bona dosi de fortuna, algun l'aconseguirem tocar amb les mans)
però potser nosaltres formem part d'un somni i, com que en som els personatges, no en tenim consciència.
ResponEliminaQuant a la pel·lícula, a mi em va agradar molt. Els canvis dèpoca són genials.
Molt bona crítica!
ResponEliminaÉs una de les millors pel·lícules de Woody Allen dels darrers anys. Una meravella que s'ha de veure! Jo també vaig sortir entusiasmada i la pens comprar en dvd. La recoman al 100%.
ResponElimina