El cor li pesava aquells dies. El pes de tristor que portava carregat a l'esquena s'abocava per l'esguard, a grams petits, a petites dosis de tristesa que només la música podia emular. Provà de cantar. Sense veu. Provà d'escoltar.
Tenir necessitat de cantar i no tenir esma per a fer sortir la veu ha d´omplir d´impotència. Deu ésser com no poder canalitzar l´energia que portem a dins. Escoltar pot ésser un bon començament. M´agrada la sonoritat del grec, a vegades tan dolç i a vegades contundent, com aquest exemple. Bon dia!
Ja ens agradaria lliurar-nos de la tristesa com ho fa el llangardaix de la seua pell envellida. Però com que és un estat de l'ànima i aquesta no té anatomia reconeguda només podem espolsar-se-la del damunt sotmetent-se a cures intensives de tendresa. Diuen que, fins i tot, hi ha tragèdies que poden sargir-se amb la paraula "t'estimo"...
I provar de respirar amb profunditat també ajuda... la música pot omplir de melancolia i, de vegades, ens vol recórrer a poc a poc tots els racons de la memòria... què és el que veu que l'omple de tristesa?
... Cantar sense veu i escoltar sense oïda, mentre la tristesa va amarant tot el que troba, sense saber ben bé el per què o potser sabent-ho massa... ... Una càlida i forta abraçada...
Cantar, escoltar, és una bona manera d'espantar la tristesa. Malgrat tot, a vegades li agrada marxar poc a poc, no vol que ens n'adonem que marxa...
ResponEliminaBon dia, Noves Flors!
Tenir necessitat de cantar i no tenir esma per a fer sortir la veu ha d´omplir d´impotència. Deu ésser com no poder canalitzar l´energia que portem a dins.
ResponEliminaEscoltar pot ésser un bon començament.
M´agrada la sonoritat del grec, a vegades tan dolç i a vegades contundent, com aquest exemple.
Bon dia!
és potser la tristesa més trista.. la petita, la que regalima poc a poc, mica en mica..
ResponEliminaCantarem plegades i l'escamparem, Noves Flors.
abraçadetes de pop!
Ja ens agradaria lliurar-nos de la tristesa com ho fa el llangardaix de la seua pell envellida. Però com que és un estat de l'ànima i aquesta no té anatomia reconeguda només podem espolsar-se-la del damunt sotmetent-se a cures intensives de tendresa. Diuen que, fins i tot, hi ha tragèdies que poden sargir-se amb la paraula "t'estimo"...
ResponEliminaUna imatge de tristesa en la mirada pot ser molt bella. Sobretot, quan després permet l'aparició d'un gran somriure, no?
ResponEliminaBon dia, Noves Flors!
Sé molt bé de què va...
ResponEliminaUna abraçada!
Sovint la tristor s'escola per l'esguard i només la música et consola... llavors els ulls et brillen...
ResponEliminaJo avui et donaria una bona copeta de vi...:) Adéu, tristesa, vés-te'n!
ResponEliminaFantàstic amb la flama de la lluna...
ResponEliminaDes del far bona nit.
onatge
I provar de respirar amb profunditat també ajuda... la música pot omplir de melancolia i, de vegades, ens vol recórrer a poc a poc tots els racons de la memòria... què és el que veu que l'omple de tristesa?
ResponElimina... Cantar sense veu i escoltar sense oïda, mentre la tristesa va amarant tot el que troba, sense saber ben bé el per què o potser sabent-ho massa...
ResponElimina... Una càlida i forta abraçada...