El monòleg interior de la mar

Feia moltes setmanes -segurament massa- que no passejava vora mar. Aquest matí, desafiant l’oratge gèlid que s’ha instal•lat pertot d’uns dies ençà, hi he acudit. L’aire gelat tallava com un coltell i, en inspirar, penetrava narius endins i em provocava una coentor intensa en les fosses nassals, una coentor que m’obligava a obrir la boca, de tant en tant, per ajudar-me en la respiració. A la llunyania, la serralada portava una bufanda de núvols. No recordava una platja tan despullada, tan buida en un dia de sol, perquè de sol en feia, però la seua escalfor havia desaparegut, retinguda o contrarestada déu-sap-on, que ací no arribava. Ni una alga, ni una petxina sobre l’arena nua. Ni una persona, llevat d’una dona, d’edat apoltronada, que caminava seguida d’un whippet negre, moviments pausats, elegantíssim. La sorra, extensament humida, conservava petjades anteriors i encara hi romanien uns senyals circulars, incisius i minúsculs ben a la vora. He suposat que devien ser empremtes de gavina, n’acabava de veure unes quantes que havien alçat el vol des de l’arena a l’aigua i la sobrevolaven gairebé a frec, escrutadores, com si estiguessen inspeccionant-la. La mar restava indiferent. No enviava onades juganeres a encalçar-me com altres vegades, tampoc no estava calma, seguia el seu ritme, anades i vingudes de les ones, fins a un límit que no traspassava. He pensat en la solitud de la mar. M’ha semblat que avui estava sola i que ho gaudia. I he pensat en les solituds diverses, les que no voldríem mai i les que ens calen de vegades. La mar, avui, estava sola i ho gaudia, displicent, reclosa en ella mateixa, com si un autor de relats hagués creat aquest personatge, aquest actant, la mar, i ara ens la presentés, absorta en el seu monòleg interior, per delir qualsevol lector intrèpid, qualsevol passejant que no es deixés atemorir pel fred. Amb aquestes pensades, he passat de llarg el punt d’eixida per retornar a la parada de l’autobús, de manera que he hagut de desfer camí. I en aquest retrocés, com un miracle inaudit, he descobert davant de mi, sobre la sorra, dues petites conxes (les que teniu a la imatge) i les he arreplegades per tal que donen fe de la meua caminada. Llavors, m’ha vingut al cap aquella frase (aquell títol) de Na Carme Riera, jo pos per testimoni les gavines, i he lamentat no portar amb mi la càmera per deixar un testimoni icònic. Tanmateix, us llegue aquest testimoniatge escrit: És una experiència bellíssima assistir a un monòleg interior de la mar. I aquest matí, jo n’he tingut el privilegi.