Alter ego

Una olor, un gest, un color, una melodia, un sabor, el silenci i la paraula... les sensacions em solen segrestar. El llir entre cards d'Ausiàs March m'havia capturat des de feia molt de temps i no m'alliberava -ni jo li demanava la llibertat. M'agradava aquesta imatge, procedent del Càntic dels càntics, que el poeta féu servir en tot un cicle de la seua poesia amorosa i vaig triar un lliri per a la meua imatge de perfil, un lliri blau. Però no sóc unívoca, jo -ho som les persones? Un dia, en el meu anar i venir continu entre els blogs, vaig arribar atzarosament a un espai on les sensacions t'inunden quan t'hi endinses. De tant en tant hi faig cap. En una d'aquestes entrades, la seua autora feia referència a la flor del safrà. Em va captivar aquest nom que sonava tan bé a l'oïda i que, alhora, em feia reviure el sabor de les fibres de color roig fosc que utilitze sovint en diferents menjars, aquest sabor que tant m'agrada. Com devia ser la flor? No la coneixia. En vaig cercar imatges i, en veure-la, em va semblar preciosa, pel seu color, per la seua senzillesa... un altre segrest. M'hi vaig sentir identificada. També passa amb les persones, amb unes ens sentim més identificades que amb altres. Així amb les flors. N'hi ha que m'agraden. Molt. Una rosa. Una meravella entre les flors. Tanmateix, no la podria fer meua. Massa bella, massa barroca, em sobrepassa. Però la flor del safrà, sí. L'havia trobada i no volia deixar-la perdre, encara que no m'abellia renunciar al llir blau -ja ho he dit abans, no sóc unívoca. Vaig pensar, en totes dues, pensar, i, ves per on, aquesta vegada no hi ha hagut renúncia.

Si pitgeu sobre la informació del meu perfil veureu que la flor del safrà és el meu alter ego.