No et quedes ací mirant-me. Passa. Dicta'm. Agafa'm els dits. Que les mans puguen alçar el vol i agafar-se al corrent de les idees que et bullen rere aqueix posat enigmàtic. No et deixes cercar per aquesta embafosa i agònica vesprada de diumenge. Posa un mot, un de sol. Deixa'l caure sobre la blancor enlluernadora d'aquest fals paper. Em cega, no ho veus? Faig visera amb la mà des de fa una llarga estona sobre els meus ulls empetitits. No m'hi veig! Fes un senyal, breu, concret. Jo, després, aniré obrint-li camí, aniré llaurant l'espai invisible i trobaré el camí introbable... No, no em deixes ara! Per què? Hi ha molt a dir! Posa'm la mà a dins. Deixa'm una frase. Redona. Com una pedra de riu. Llança-la sobre les aigües somortes del meu ànim cloroformitzat. Digues, per exemple, "ell pensa que s'ofega en el silenci, però en realitat se'l beu a glopades sorolloses...".
Josep Manel Vidal
Aquest fragment que que has escrit és del llibre o és teu i t'has inspirat llegint el llibre...M'ha encantat, és un prosa poètica molt agradable de llegir...
ResponEliminaFins i tot el títol del llibre l'he trobat molt especial!
Petonets, Novesflors.
És un fragment del llibre del Josep Manel
ResponEliminaTrist, bellíssim, empàtic. Quantes vegades demanaríem una paraula, una frase, capaces de fer reaccionar els ànims cloroformitzats...
ResponEliminaMooolt inspirat ho he trobat, Novesflors. Me l'apunto i me'l compraré per llegir-me'l sense que m'ofegui el silenci.
ResponEliminaBon any!
Jo crec que a Josep Manel mai no li manca la inspiració...
ResponEliminaEm va agradar aquest seu llibre, el vaig llegir fa temps, ara em falta encara L'endemà de totes les fosques.
Bell, sí. El segueixo al FB i m'agrada com escriu.
ResponEliminaNo tinc cap llibre seu :-(
"Un mot, un de sol" diu. Molts mots ben inspirats i ordenats.
ResponEliminaTodo inspiración..
ResponEliminaSaludos.