La mar assaja un tast esblanqueït
de la tardor amb summa placidesa,
matí calmat, ni el sol gosa mostrar-se.
Mire la platja estranyament deserta
i apure el gaudi que em depara setembre.
A l'espigó, on no existeix la pressa
la garsa espera les ones indolents,
jo espere prest la pluja ponderada
la que penetra, la que cala per dins,
si em banya el cor no posaré paraigua,
vull amarar-me, vull dansa, aigua i dansa.
Com si els ruixats d'amor em pertangueren
m'hi lliuraré per omplir-me els racons,
llavis oberts, ulls tancats, mans obertes,
en pur anhel demanaré paraules.
Quina meravella!
ResponEliminaFas que esperem la pluja amb tot aquest anhel que expresses, pluja d'aigua d'amor, que ens amari ben endins.
Paraules amarades de la pluja de tardor i d'aquesta mar de color de malenconia...Seran paraules poètiques que ens faran somniar.
ResponEliminaBon vespre.
Segur, segur que les paraules et seran concedides. Encara més, Novesflors. Un poema meravellós!
ResponEliminaUna mar plana de grisos amorosos
ResponEliminaun aire dolç ens omplirà els pulmons.
Per Sant Mateu quan el dia s'escurça
hauran de créixer belles esperances.
sota aquesta pluja mai portaria paraigües!!!
ResponElimina