Brindis

Passejava pels carrers de la ciutat, en festes, i semblava que l'atmosfera se n'hagués impregnat, tant que li va fer la impressió que no respirava oxigen, respirava festa. I això que ara, a mitjan matí, no hi havia música, ni desfilades, ni res que ho delatàs, només l'aire que es respirava. De vesprada, i sobretot de nit, ja seria una altra cosa però ara, al matí, tothom treballava, anava i venia, comprava al mercat... i en les cares de la gent, en les seues paraules no dites, en els seus gestos farcits d'un silenci animós, hom percebia la impregnació generalitzada d'aquesta atmosfera festiva que sobrevolaria la ciutat tota la setmana fins que el darrer dia, aquells monuments de cartró i fusta, aquelles figures grandioses que s'alçaven en places i carrers desafiant en alçada les finestres dels edificis, cremarien, i llavors, l'estiu seria ple.

Davant del Mercat Central, s'havia detingut a contemplar-ne un. No tenia moltes figures però en destacava una, per la grandària i perquè prodigava generosa abundància. Era una supèrbia dona alada que oferia, exuberant, una cistella amb productes diversos: cebes, alls, nyores, i d'altres que des de l'angle de visió humà, més pròxim al terra, hom no encertava a desxifrar. S'hi va quedar embadalit, mirant-la, els ulls li feien pampallugues i un inici de somrís de satisfacció li aflorà als llavis. Va passar així una llarga estona, fins i tot la va fotografiar amb el telèfon mòbil i la va mirar i remirar per tots costats.

De sobte, va tenir la sensació que una mirada incisiva li foradava l'esquena. Es va girar i la va veure. Era una noia més aviat petita, fràgil, de pell lleugerament morena i cabells d'un coure fosc que des de la distància el guaitava, amb un esguard que a ell li va semblar que amagava una recriminació per haver-se deixat capturar tan fàcilment per una oferent abrupta, i per haver-ho fet només per aquest motiu. La noia li mantingué un moment la mirada i després continuà el seu camí.

De bon començament, ell no li donà importància, feia goig caminar i prosseguí el seu passeig per la ciutat. Tanmateix, a mesura que avançava el dia, se n'adonà que no podia oblidar aquella noia, aquella mirada penetrant que encara notava a l'esquena, talment unes agulles de cap que el punxaren subtilment i li causaren una lleu però continuada molèstia. 

A la una va decidir tornar a casa, feia ja massa calor. Es banyaria a la piscina i després de dinar faria una bona migdiada, així, a la nit, podria anar a la "cremà" i allargar la festa fins la matinada, calia aprofitar els dies de descans que s'havia demanat al treball.

L'endemà, al matí tot era net i en silenci, no quedava rastre de fogueres ni d'aldarull. Havien acabat les festes i aviat, la rutina tornaria a ocupar el seu espai en la vida de les persones que, a la tardor, ja ni recordarien les vacances. 

Un dia, a boqueta de nit, la va veure de nou. La noia de la mirada punyent havia passat per la seua vora i caminava carrer Major amunt. La va seguir amb l'esguard entre la gent que anava i venia i, tot d'una, li va perdre el rastre. No se la veia enlloc en tota la pujada del carrer. Ho deixà córrer. Durant un temps, tornà a tenir la sensació de les agulles de cap fiblant-li l'esquena i, encara que intentava fer-ne cas omís, no se les acabava de traure de sobre.

Aquella nit, a darreries ja de novembre, havia quedat a sopar amb la colla per celebrar l'aniversari d'un dels amics. Havien proposat d'anar a un indret que ell no coneixia, restaurant Villahelmy, situat al final del carrer Major. Era un establiment petit. Només entrar, tenia una gran aranya de llum que lluïa preciosos vidres il·luminats i, en un raconet, un petit altar, la qual cosa ja feia palès que era un restaurant singular, diferent, íntim, recollit. Li va agradar el lloc. Visca la diferència -va pensar. Van seure en una taula llarga a l'extrem del local i van menjar petites racions variades per compartir entre tots. Sopar delitós. Acabaven de brindar amb un cava ecològic empordanès quan ho va percebre. A l'esquena, la mirada incisiva que ja coneixia. Es girà estranyat i la veié, la noia que amb l'esguard li clavava agulles de cap hi era, en aquell quadre pintat i penjat a la paret ataronjada, i l'observava des de darrere de la cortina, com una verge trista.

La seua mirada ja no era recriminatòria sinó compassiva. Li va caure la copa de les mans i se li van despintar els riures dels amics perquè en aquell moment va saber que les punxades de finíssimes agulles a l'esquena no l'abandonarien mai.

El cambrer va restar importància a la copa trencada, va arreplegar els vidres i li'n va oferir una altra, i ell, en un gest d'acceptació compartida, la va elevar en actitud de brindis i es va beure, amb el cava, l'esguard tristíssim de la noia.