He vist les teues ales a la platja. Dos adolescents se'n delien sense sospitar la seua procedència. Però jo, jo ho sé de cert. Et sé. On ets, àngel caigut? Per què has sobtat la nit que t'acollia magnànima amb una fugida tan imprudent? T'he pensat moltes vegades. T'he vist davall de cada magraner. En cada magrana badada, roja, transparent, com un grapat de robins, he reconegut el teu cor de foc, la teua força. On ets ara? T'he perdut mar endins? O pervius en aquesta nuvolada on la grisor pesant sobrevola l'arena?
-POETA, POETA.
-Qui em parla amb aquesta veu cavernària que em colpeja el cap com un ressò?
-POETA, POETA, només he deixat la nit, el dia m'abelleix. Tranquil·litza't, mai no he fugit. Sóc on sóc. Sóc al teu pensament. Hi visc mentre tu vius, mentre creme la teua candela. Quan esdevinga una dèbil flama, quan s'aproxime l'hora definitiva, deixaré caure les meues ales.
Ales dins el pensament, que fan volar les paraules que fan cabrioles pel cel...Tan de bo el temps de caure les ales sigui ben llunyà!
ResponEliminaPetonets.
Que preciós, novesflors!!! No saps pas fins a quin punt tot plegat lliga amb el meu poema de l'àngel caigut. Lliga, però li dona 40 voltes. M'encanta, moltíssimes gràcies per aquesta participació tan bonica.
ResponEliminaEts una fetillera amb les paraules, Novesflors! Qui llegeix els teus mots queda presoner de la seva bellesa i no pot oblidar-los mai més!
ResponEliminameravellós relat poètic filosòfic el que has creat, deliciós Novesflors se't felicita
ResponEliminaNo podem deixar de somniar ni de patir per l'àngel caigut. Quin relat tan bonic, POETA!
ResponElimina