Contemplació

Sense la contemplació, com escriure? Sentir, des de la calma, com s’esdevé el temps –talment un riu que desfila indolent–, sense cap escomesa ni gest aliè al fet de contemplar-lo, el temps, deixar-lo esgolar, lentament, i escoltar els moments que t’ofereix aquest silenci. Escoltar la foscúria, les veus de la nit. Escoltar l’oreig. Escoltar el cant dels grills. Sense fressa, sense remor, la contemplació ha sortit del seu racó, ocult a la quotidianitat, i s’ha ensenyorit de tot indret, de cada element, res no pren forma defora, s’ha esvanit, s’ha diluït en una placidesa que només focalitza l’esguard interior. Capturar el sentiment indicible que et produeix la lluna, immersa en l’aigua de la nit. Parar esment en el reflex de la pinada que s’hi emmiralla –com un narcís al llac– i es fon amb la pinotxa que cau empesa pel  vent. Aixecar els ulls envers les estrelles, que et colguen tota des d’un mantell obscur, ingent  i protector, puntejat de llum,  i sentir la seducció suprema i la bellesa sublim d’aquest instant etern. Sentir-te seduïda. I conduir aquesta sensació ben endins, al magma interior, a la penombra de la ment. Alimentar el solatge d’introspecció que mai no es perd i que, passats els anys, encara hi és, recuperable, bategant i a punt, disposat a escriure.