Lluents els ulls i la mirada lluny, com si ens fos eterna la nostra mà estesa.
Albades i capvespres ens ensenyaven sols hipnotitzants;
les nostres emocions, engalanades, desertaven del món usual, així ho pensàvem,
i lliuraven combat.
Intacte està el missatge, avui que, lluents els ulls i la mirada lluny,
com si ens fos eterna la nostra mà estesa,
m'ajec a la sorra roja de la teva absència i, com un mantra,
repeteixo:
tetauen iohossit.
Marta Sempere (Fanal Blau)
I quina delícia les paraules de Marta, prodigiós embolcall del sentiment més bell! Tetauen iohossit!
ResponEliminaToca les emocions i el cor ben endins, aquest poema!
ResponEliminaEn tinc el record precís de l'instant que el vam compartir.
Els ulls lluents de tant mirar l'horitzó, per contemplar albades i capvespres...
ResponEliminaPetonets, Marta i Novesflors.
La bellesa dels records. Passions a l'ànima.
ResponEliminaRecords i absències que deixen petja. Un poema bellíssim!
ResponElimina