Vam obrir el flascó dels versos i ens en vam beure el perfum.
Un perfum canviant, com canviants eren els capvespres.
Tu enfilaves un vers, i jo et seguia, trenant els mots
i silenciosament deixàvem petjades fondes en la nostra nit.
Encara romanen els teus mots, en els meus dits.
Com deixants que ens obrien camins, també, d'albades.
Lluents els ulls i la mirada lluny, com si ens fos eterna la nostra mà estesa.
Carme Rosanas
Veig que la il·lusió no decau gens ni mica...Cada capvespre un perfum, que bonic! I fer trenes amb les paraules fins a l'albada que segur també tenia el seu perfum especial... Felicitats Carme.
ResponEliminaPetonets a les dues.
Moltes gràcies pel meu poema... aquests tastets fan il·lusió també, com treure els versos del flascó.
ResponEliminaEnfilar versos i que et segueixin és un regal dels bons, bonics i preuats.
ResponEliminaGràcies, poetes!
És un luxe brodar un llenç a quatre veus, sobretot quan les companyes de versos són unes poetes com vosaltres!
ResponEliminaÉs una crack na Carme alhora d'escriure. Sap transmetre molt sentiment i sap trobar la paraula adient en cada línia. És tot un plaer llegir-la :)
ResponElimina
ResponEliminaPreciós el teu poema, cada mot en el seu lloc exacte a l'hora de marcar una cadència i expressar les emocions.
Abraçades, des de El Far.