El tacte de les paraules

Em vaig detenir en aquella pàgina temps i més temps i més encara, aliena a l'hivern que s'aproximava, perquè vaig notar, dic poc, vaig sentir que les lletres m'abraçaven. Pàgina 238. De la tardor estant, quan una ventada immisericorde em va arrencar de l'arbre i em va transportar fins aquell llibre -que no sé per quin motiu algú havia abandonat, o havia deixat oblidat vora el tronc del que havia estat casa meua des de la primavera-  sense poder fugir de la curiositat que m'era inherent en vaig iniciar la lectura. Havia llegit les 237 pàgines anteriors amb golafreria, gairebé amb avidesa perquè un fet et portava a un altre i una sorpresa hàbilment inserida t'apegava al llibre sense pietat, desitjaves saber més, dic poc, saber-ho tot de la història, arrencar a córrer per totes les pàgines, una rere l'altra, sense atura, cap a la coneixença absoluta, cap al capítol final i el consegüent desenllaç.  Tanmateix, l'autor de la novel·la no havia previst (o potser sí?) que aquella pàgina, humil, discreta, estàtica, la 238, que no avançava, que no contava fets, aquella que només et suggeria olors i resplendors, colors i clarobscurs, remors i grans tronades, em capturara tota. Des de llavors ençà he viscut moltes tardors, i molts hiverns i estius, i moltes primaveres renovada en diversos arbres i he descobert , amb gran admiració, que només em pertorba el tacte de les paraules.

(Aquesta és la meua aportació per a la proposta d'Antaviana) 

Dedicat al blog, fa temps abandonat, El tacte de les paraules