Cuscanelles

-De què et rius, amb aquesta bocota que obris?

-Recordava. I com vols que em riga, amb la boca tancada?

-Em fas por.

-Per si et pegue un mos?

-Ja, ja estàs amb la teua sornegueria.

-Tu, com rius?, si és que rius alguna volta...

-Jo somric.

-Ja, per això tens tantes arrugues al costat dels cordons, de forçar la pell.

-Bé, però no òbric la boca. És perillós.

-Perillós?

-Se't pot colar algú.

-Què dius? No t'entenc.

-Hi ha peus... que no podem veure, peus d'algun angelot que vulga caminar es poden colar dins si obris molt la boca.

-Estàs tronada.

-No, és cert. Ho he somniat, i totes les coses que somie són certes.

-Has somniat angelots a la recerca de sabates rialleres?

-Sí, he somniat angelots. I he vist com entren. I una vegada dins, caminen i caminen i caminen sense parar, i això em fa por, ja estic massa cansada, no vull morir atrotinada en qualsevol sender, vull servir Josep, només Josep, i finir a casa. Ell ens neteja, ens posa crema per hidratar-nos la pell i és molt considerat, fa dies que ens deixa descansar.

-Sí, ens deixa descansar perquè ja no ens fa servir. Ara en té unes de noves. Les he vistes davall del llit mentre dormies. Són negres i estan ben llustroses, com nosaltres quan ell se'n va encapritxar i ens va portar a casa, recordes? No ens deixava ni a sol ni a ombra.

-Sí, hem fet molt camí juntes i amb ell.

-Un trio amorós, no?

-No desvaries tu ara.

-Que et sap greu?

-Dius despropòsits.

-Vinga, no dissimules, que amb l'excusa dels angelots has estat somniant amb la meua boca.

-Calla, grollera.

-Saps què he pensat? Et faré cuscanelles amb el meu cordó, suavet, suavet, ara que Josep està embadocat amb les noves companyes de passeig.

-Ai, ai, estigues quieta, atrevida...

(Escrit per a la proposta d'Antaviana)