Escriure i llegir poesia

Fins ara, la meva vida ha estat la poesia i continua sent-ho. Res no ha tingut poder sobre mi si se m'ha permès escriure-la. Circumstàncies que, sense la poesia, m'haurien debilitat, m'han enfortit. /.../

La lectura del poema, que és una operació molt semblant a la de la seva escriptura, també es fa a través de la vida de la lectora o el lector. Per això penso que, abans de fer-ho d'una manera erudita, s'ha de llegir de veritat el poema: al marge de significats, d'interpretacions o anàlisis crítiques, sense que res no interfereixi, i menys les observacions fetes des de molt lluny de la senzilla i profunda penetració de les paraules en el nostre ànim. Dit d'una altra manera: cal quedar-se sol amb el poema. /.../ Si el poema commou ho fa a través de la vida del lector o la lectora. I ho fa, no a través del que és accessori en el moment de la lectura, sinó del que és primordial. Com si cada vida fos un pou des del qual baixar a un únic corrent d'aigua. El poeta hi baixa des del seu: l'única característica és que el bon poema arriba a aquest corrent profund i el mal poema no baixa prou, es queda massa amunt, en sec. /.../ Cal quedar-se sol amb el poema, és a dir, quedar-se sol amb la pròpia por i ignorància. Acceptar que no podem concretar en res material l'ordre que estem guanyant en el nostre interior. Que no podem dir per què augmenta la nostra fortalesa en llegir-lo. Tot això pot causar des de neguit fins a espant i, a vegades, fa que l'erudició s'entengui com una xarxa de seguetat que tranquil·litza. Tranquil·litza però alhora ens impedeix córrer el risc de la poesia i sentir-ne el vertigen quan el poema ens parla directament. Per això la poesia és un dels recursos més seriosos per fer front a la intempèrie moral. La seva aparició degué representar en la història de la humanitat una fita transcendental.

Joan Margarit