Com un cridador d'àngels

Baixava amb els ulls reblerts de flors d'ametller. Allà dalt residia la calma, una serra encalmada que ja no posseïa el silenci de gel del mes passat, ni de l'anterior. Ara, el silenci dringava, com si  un penjoll d'argent cridara els àngels. A banda i banda de la carretera els arbres s'havien vestit de blanc núbil, una randa d'opulència exquisida i alegre exuberància sota el blau del cel, sota el sol superb. S'intuïa l'inici del camí cap a una primavera que esdevenia interior. Vaig pensar que interioritzàvem la primavera com si fos un poema, el poema del temps del retorn. Sempre retornem. Cada any. I amb cada retornada deixem pels marges les espurnes de l'esguard, la dansa primigènia dels cabells, la força desbocada de les mans, i ens cobrim una mica més de desencant, d'aclaparament, de consciència. Ens adonem que hauríem volgut seure sobre la primavera i romandre-hi dies infinits, i encara voldríem subjectar-la perquè no se'ns escapolís, però ella se'ns envola. Som conscients que el temps passa, o passem nosaltres, no ho sabem ben bé. Tempus fugit, diem. Ahir, amb els ulls a vessar de flors blanques, vaig pensar que potser la vida és això, un dur aprenentatge sobre el temps, i una  dolorosa i lenta acceptació del nostre camí. Per la finestreta del cotxe vaig tornar a contemplar els atmetllers, uns més blancs, altres més rosats, fins gairebé capturar-los amb la mirada, i vaig deixar la ment, lliure, vagarejar a pler sobre les branques de pletòrica florida. Quines ametlles diferents devien nàixer d'aquestes flors de distinta coloració? Matisos de la bellesa sublim que vorejava la carretera i que m'omplia de gaudi. Carpe diem -vaig somriure.