Caspar David Friedrich
Penseu, ànima meua que el prec
que invoca Déu és necessari?
Ploreu, ploreu sense Ell amb llàgrimes
callades l'alegria peduda, la pau
de l'esperit malbaratada.
Si jo pogués abastar l'esperança
que al món, potser algun dia
hom només es mourà per amor...
Quin déu ens habita el cor, digueu-me
digueu-me si ho sabeu.
Com podrem entonar la cançó?
(Itineràncies poètiques febrer 2014)
ResponEliminaPenso, humilment,que la cançó del cor només podem entonar-la donant-nos i estimant.
Intempèrie.
ResponEliminaExcel·lent i necessària.
(l'excel·lent és per als versos que preguen, ploren i a voltes callen)
Jo diria que al cor hi habita el Déu de l'Amor...
ResponEliminaPetonets.
Poesia lírica, bellesa i sentiment en estat pur. Sol davant la immensitat del món, el cor canta, prega, plora...
ResponEliminaM'has recordat a Màrius Torres en algun dels seus poemes, Novesflors. Ets gran, immensa...!
Una abraçada!
Hi ha esperances inabastables, o al menys així les sento jo. Estic d'acord amb la Galionar, un poema excepcional.
ResponEliminaÉs bo preguntar l'ànima i és millor saber-la escoltar. Si jo fos ànima respondria que sí, que invocar Déu és necessari. Però l'esperança que ens puguem moure per amor algun dia... Em temo que anem en direcció contrària, encara que és ben noble desitjar-ho.
ResponEliminaEstic amb la Teresa, mirar cap a dins i buscar en els plecs de la nostra ànima és un camí cap a l'esperança i l'amor.
ResponEliminaSigui la nostra ànima o sigui l'invocat Totpoderós que la pugui protegir, en definitiva sempre busquem un destinatari al nostre cant. El llenguatge és cant, i com poder entonar-la és la tasca dels poetes des que la veu humana va idear la paraula, des que va inventar els déus.
ResponEliminaUn poema magnific, em trec el barret, poeta!
ResponEliminaEls déus que el nostre cervell imagina, els projectem a l'espai i els donem una doble vida: ens fem la il·lusió que ens parlen des de fora. Per tant, la resposta és dins nostre.
ResponEliminaO. Xirinacs
excel·lent....
ResponElimina