HOME, tu quedaràs com queda aquella
pedra oblidada a vora del camí,
veuràs passar les llunes i les ombres
i els sols i els dies clars i els corbs i els vidres.
I restaràs tot sol, sol entre els hòmens,
entre els altres com tu, que també viuen
ben sols, encar que diuen companyia.
I tu seràs alhora herba o empremta,
o pols d'aquell camí que tots calciguen,
o tija assedegada, o arrel morta.
Es inútil que escapes de la terra.
Escapar? Com i a on? Ets, acàs, aire?
Eternament, clavat, sens tu saber-ho
veuràs que la llum passa.
Quan he acabat de llegir un "Ufff!" profund se m'ha escapat de l'ànima. Hi ha un fons amenaçador, fins i en el to, i a la vegada es sent tan real...
ResponEliminafins i tot en el to (volia dir)
ResponEliminasublim en la dissort; així caldria
ResponEliminaSegurament d'altres homes com ell restaran clavats a la terra i veuran passar el temps en eterna companyia...
ResponEliminaPetonets.
punyent el poema!
ResponElimina
ResponEliminaM´has fet pensar en José Hierro y el poema-pròleg que porta per nom "Con las piedras,con el viento". Te´n deixo una part :
Hay que no sentirse solo.
Compañia presta el eco.
El atormentado grita
su amargura en el desierto.
Hay que desdemoniarse,
liberarse de su peso.
Quien no responde, parece
que nos entiende,
como las piedras o el viento.
Els pedrots aquells...
Si, hi ha un to amenaçador, però que m,agrada, per la potència i per la força...
ResponEliminaVénen ganes d'aplaudir!
Contundent, colpidor.
ResponEliminaNo coneixia al poeta, hauré de posar-hi remei.
La idea clàssica de la soledat en el bell mig de la gernació entre altres idees fruit da la lucidesa del poeta.
ResponEliminaÉs inútil escapar de la terra... El poeta, amb un cant contundent a la realitat despullada d'enganyosos embolcalls optimistes, ens acosta al nostre propi desencís, a aquell que almenys tots hem sentit una vegada a la vida.
ResponEliminaTampoc no coneixia aquest poeta.
Una abraçada!