La seducció de la S

Frank Cadogan Cowper (fragment)

 

Diàriament la mateixa rutina. Vuit hores en aquella òptica, cèntrica i concorreguda, atenent el públic. Qui va a graduar-se la vista, qui ja la porta graduada perquè amb antelació ha acudit a l’oftalmòleg i ara vol comprar-se les ulleres apropiades, qui va per tafanejar, fa traure tots els models i després no se’n compra cap, qui pregunta per unes lents de contacte, qui cerca solucions per canviar el color del seu iris... Tot el dia parlant i explicant, matí i vesprada.

 A les 20.30, hora habitual de tancar, s’encamina a casa mancat de vivacitat, sense veu ni saliva, sense ganes de pronunciar ni una paraula més. Afortunadament no l’espera ningú. Als seus 42 anys mai no ha sortit amb una dona, com si aquell tipus d’afer no li concernís, com si s’hagués acostumat tant a ell mateix que només imaginar la presència d’una altra persona a casa ja li fa nosa. Diàriament, en arribar, sopa flor-i-col bullida i pernil dolç amb pa, acompanyat d’un got d’aigua que li elimine la sequedat de boca acumulada durant la jornada. Diàriament, en acabat, engega l’ordinador per entretenir-se en silenci. Aquella nit com diàriament.

Aquella nit, es connecta a internet i entra a la web d’un cercador. Al requadre previst escriu: dona de foc. Tanmateix, no comprén per què ha escrit allò. Ha estat un impuls que no provenia d’ell, n’estava segur, com si algú li hagués conduït la mà i situat els dits sobre determinades tecles. Ell no volia escriure això, quin disbarat, dona de foc. Sort que a la xarxa ningú no et pregunta res –pensa–, simplement se’t comunica que hom no ha trobat cap pàgina relacionada amb el que tu demanes. Però, i ara?, quina quantitat de pàgines?

Resta sorprés del resultat de la recerca i visita una de les pàgines indicades, a l’atzar: Sara ofereix els seus serveis sexuals. No, aquesta no. En visita una altra. Sembla... una secta satànica que s’anuncia amb la intenció de captar adeptes. Uf!, ni pensar-hi! En visita una altra. Ara apareix una gran lletra inicial, una s, una s enorme i, a continuació, tot de lletres estranyes, desconegudes, unides en un text incomprensible, lletres roges sobre un fons negre que ocupa tota la pantalla. Ràpidament, com qui fuig de les tenebres, passa a una altra pàgina. Aquesta és diferent, mostra uns gifts animats, una espècie de serps sinuoses amb posat obscé, serps que es mouen repetidament, amb actitud obscena. Tot atordit canvia de pàgina: Sara de nou. Va a una altra pàgina: de nou la secta. Una altra: la s seguida d’altres símbols, en un missatge indesxifrable. Una altra: més serps, amb aquella mirada, aquell somriure que a ell li sembla luxuriós. Una altra: Sara. Una altra: la secta... Se sent agobiat, terriblement agobiat. Pensa que estan fent-lo caminar en cercle per una infinitud de pàgines que es repeteixen indefinidament i ho deixa. Surt del cercador, precipitadament. Millor entrarà en un xat, més per observar les ximpleries que es diuen uns a altres que per participar activament. Mira els noms que utilitzen els que hi són: Sun, balto, Paula... Ell s’autoanomena Jo.

hola Jo bona nit, Jo hola, Jo

balto Paula Sun Jo

No contesta ni per saludar. Es manté al marge. Vol ser públic, no actor.

de quina zona sou? i tu? del nord què entens tu pel nord? el nord és el nord depén segons on sigues... el nord pot ser Perpinyà o Castelló ha ha ha on és el teu nord? endevina que vols que juguem? ja que som pocs... hi ha mar a la teua ciutat? no, però hi ha riu Tortosa no no tinc un mapa a mà per consultar ha ha ha jo t’ajudaré, vinga dóna’ns una pista hi ha 4 rius 4 rius?? bé, alguns només en són afluents Girona!! com ho has sabut tan ràpid? jo també sóc gironina no fotis d’on ets tu, balto? del sud ha ha ha pots concretar una mica més?

balto Paula Sun Jo

De sobte hi accedeix un nou participant amb el nom “dona de foc”. Com si un escorpí li hagués estacat l’agulló, pega un bot i pitja sobre el “nick” del personatge nouvingut per veure si s’ha creat algun perfil. Sí, però és un perfil mínim, impenetrable, simplement una S majúscula. Impel·lit per una curiositat cada vegada més inquietant, amb mà tremolosa escriu:

qui ets? 33 són els teus anys? jo en tinc 42 i m’agrada el color roig

balto Paula Sun Jo dona de foc

Quines bestieses estic dient –pensa– però ja està escrit.

d’acord, 33 escolta, això de dona de foc... per què has triat  aquest nom? 33

balto Paula Sun Jo dona de foc

I desapareix. Tan sibil·linament com havia entrat, es retira del xat deixant-lo sense resposta.

No vol obsedir-se. Intenta bastir una idea raonable d’autoconvenciment que al món hi ha més gent rara que no de l’altra. I al cap d’una breu estona deixa el xat ell també. Són les onze i, com a diari, a aquesta hora se’n va a dormir.

El dia següent, i l’altre, i encara uns quants més els passa sense apropar-se a l’ordinador. A la televisió, al canal tot cinema, estan emetent, darrerament, un cicle de pel·lícules de misteri que li ocupen les hores que li resten des que sopa fins que es gita i el mantenen abstret (distret) d’altres qüestions. El cap de setmana, però, es fa llarg. Ja ha vist moltes pel·lícules, una darrere l’altra. Es troba una mica saturat. Gairebé com qui comença de nou, engega l’ordinador. Espera pacientment. Entra en internet i, tot d’una, se sent urgentment empés a tornar a cercar “dones de foc”, ara dins la secció d’imatges. Hi apareixen diverses possibilitats numerades. Pitja en una qualsevol, la 9: la secta; la 17: les serps; la 26: Sara; la 33: tota la pantalla s’omple de la imatge d’ella. Una noia amb una cabellera roja llarguísima que, rostre decantat, ulls entornats, eleva els braços lleugerament, just el necessari per acaronar-se amb els dits la part superior del cap, el naixement dels cabells, els quals li cauen tot confonent-se amb el vestit, d’una rojor extrema que fereix l’esguard d’ell en mirar-la. Malgrat l’impacte, roman davant d’ella, observant-la llargament. No pot evitar el pensament que la noia del xat l’havia enviat a aquesta pàgina.

L’endemà, en acudir a l’òptica, constata amb estranyesa que totes les ulleres de l’expositor tenen la muntura roja. Deu ser una nova decoració per atraure compradors –pensa–, una tàctica publicitària. I ho deixa córrer. Però, a mesura que avança el dia, en obrir diversos calaixos amb la intenció de traure més models per mostrar als clients que hi van entrant, observa amb estupor que tots són rojos. No ho comprén. Abans, només fa dos dies, hi havia ulleres daurades, negres, cromades, d’aquestes de diferents colors que ara estan tan de moda... Però avui... totes roges. Tanmateix, el seu company no li ha comentat res, es comporta amb una normalitat flagrant, atén la gent com sempre: “Aquest model que li agrada el tenim en diversos colors, mire, verd fosc, morat... vol emprovar-se’l?” Que estrany! Escorcolla amb inquietud tots els models disponibles a la botiga –aparador, calaixos, prestatgeries protegides per portes de vidre...Tots sense excepció són rojos, d’un roig sangonós tirant a grana. Se sent desconcertat. No sap a què atribuir el que està passant-li. Potser necessita descansar, ventilar el magí, un parèntesi laboral, deixar vagar la vista llargament en espais oberts i amplis que es perden en l’horitzó, i no tancar-la en una distància de dos metres curts, concentrada en el taulell i els clients tantes hores i tants mesos i tants anys –va entrar a treballar a l’òptica, com a aprenent, quan n’acabava de complir divuit i, llevat del breu parèntesi de les vacances anuals –sempre del 16 d’agost al 15 de setembre– no ha deixat d’acudir-hi puntualment. Parlarà amb l’encarregat. No, millor amb l’amo. Li demanarà permís, una setmana –a descomptar de les vacances d’estiu– per assumptes personals. Ha pensat anar a una petita casa que té al camp. Hi és molt sovint a l’estiu, per això disposa de les comoditats que ell considera mínimes, tot i que ara, plena de pols després de tres mesos d’absència, sembla una mica abandonada.

Veritablement, ara, a l’hivern, li fa mandra desplaçar-se fins allà perquè el fred cala més que a la ciutat. Però està fermament disposat a afrontar aquella temperatura inclement. Decidit. Hi passarà tota la setmana, farà  passejades pel camp –amb calces gruixudes per a les botes, la samarra i un barret de llana per protegir la calba incipient– estarà en contacte amb la natura, respirarà aire pur –li cal, urgentment–, mirarà els arbres, les pedres, els matolls, a veure si se li’n va aquesta mania del roig i del xat que li té el cervell embogit.

Hi ha hagut sort. Ja fa cinc dies que hi és i han estat força assolellats. Això li ha permés sortir i caminar llargues estones i, a les nits, sense ordinador, ha vist algun programa a la televisió, al costat de la ximeneia. Avui és el penúltim dia. Demà retornarà perquè despús-demà ha de fer cap a la faena. Aquesta nit, però, a la televisió no emeten res del seu grat. Ací, al camp, només rep amb nitidesa tres canals: en un, un partit de futbol –odia els esports–; a l’altre, un concurs de gent que canta i balla –quin desvari–; a l’altre, un documental de tema històric –no suporta els documentals, li fan mal de cap.

Desconnecta l’aparell i s’asseu davant la llar. No ha encés el llum. Amb la claror limitada que prové de la xemeneia se sent a gust. Els ulls se li perden en l’espectacle del foc, les seues formes ígnies úniques, enèrgiques, dinàmiques, fugaces... És aleshores quan la veu. Els cabells, flames oblongues que fluctuen sobre un vestit abrusat de brases vermelles. El mira, directament a ell, amb un esguard temptador, luxuriós. Les flames-cabells envolten la noia en un moviment circular, rapidíssim, serpentí. Tota ella té forma de S, cilíndrica, blana, mòbil. Sense deixar de moure’s sinuosament –escates roges, llengua morbosa– va arrossegant-se cap a ell, amb aquella boca que emet un soroll sibilant, un ssss continu, va reptant, avançant fins enroscar-se-li, cames amunt, envers l’entrecuix. I l’abasta en una succió rèptil que li produeix un plaer ilimitat, desconegut, mentre per tot de les tenebres que el circumden, espleta una veu infernal que llança un riure histriònic des de la foscor de l’abisme, un riure eixordidor i victoriós.

Ni els companys de l’òptica,  ni  els veïns del pis que ocupava –propietat d’ell–, ni els parents, ni la policia encarregada d’esclarir el cas, han trobat mai una explicació plausible a la seua desaparició.