FELIÇ SANT JORDI
Dalí, Rosa meditativa
A la fi he llegit No era lluny ni difícil, un poemari de Joan Margarit que havia vist comentat i recomanat en alguns blogs. He de dir que m'ha agradat malgrat la tristesa, uns poemes tristíssims m'han semblat, anclats en la vellesa, la renúncia i l'acceptació d'estar encarat ja al camí darrer. Reproduesc a continuació el poema amb què comença aquest llibre.
Ha arribat aquest temps
que la vida perduda no fa mal,
que la luxúria és un llum inútil
i l'enveja s'oblida. És un temps
de pèrdues prudents i necessàries,
no és un temps d'arribar, sinó d'anar-se'n.
És ara quan l'amor
coincideix a la fi amb la intel·ligència.
No era lluny ni difícil.
És un temps que només em deixa l'horitzó
com a mesura de la soledat.
El temps de la tristesa protectora.
buf! aquests versos fan mal..no? em sembla que no els vull entendre gaire..són molt tristos, encara que és cert que la tristesa és una part de la vida..
ResponEliminai la tristesa d'uns versos també pot ser bella..
abraçadetes de mico!
Aquest home és boníssim. I no penso que són poemes que fan mal, són d'una vida que encara la recta final, amb una mena de serenor estranya, sense equipatges. Aquesta imatge de l'horitzó! Suggereix tantes coses, un horitzó!
ResponEliminaDoncs sí, és trist, molt trist pel que transmet i sovint diu ben clar!
ResponEliminaJo no els veig tristos, sinó lúcids, bellament lúcids, plens d'acceptació. M'ha agradat moltíssim.
ResponEliminapotser encara em resisteixo a acceptar l'inevitable, em manca serenor.. deu ser per això que em fan mal..
ResponEliminabona set-mana Manta!
A mi em van agradar moltíssim en la presentació que en va fer l'autor, explicant-los prèviament i després recitant-los. Però posteriorment, llegint-los tota sola, m'han deixat una mica de regust amarg.
ResponEliminaBon Sant Jordi també per a tu, Novesflors!
Joan Margarit: gran poeta.
ResponEliminaJa fa uns mesos que me'l vaig llegir i em va deixar un gust d'uns versos que traspuen acceptació, tristesa, decadència...
És un bon poemari, com la majoria dels poemaris d'en Margarit, però personalment em quedo amb l'anterior que és "misteriosament feliç" on es transmet uns sentiments d'una certa calma i acceptació vital arribat a un punt de no-retorn de la maduresa-vellesa.
*************
Què passis un bon Sant Jordi!
A mi m'agrada molt Margarit. Si mai l'escoltes parlar, està amb total sintonia amb el poeta que és.
ResponEliminaUna feliç diada de Sant Jordi, novesflors.
Te'n deixe unes a casa!
El dia de pluja d'avui també porta una tristesa protectora...
ResponEliminaEl poeta, el mestre. M'agrada llegir-lo i rellegir-lo. Sempre fa sentir, de vegades és dolorós sentir. Mai deixa indiferent.
ResponEliminaA mi tampoc em fan mal. Em va agradar el llibre, malgrat la tristesa, és una tristesa tranquil·la, serena, potser té raó en Joan, una mica estranya, però m'agrada.
ResponEliminaBona tornada, Noves Flors!
La tristesa de Margarit reflexa el seu camí vital. Les circumstàncies de la seua vida han estat molt dures, tot i això la seua poesia actua com un element de catarsi per alliberar sentiment de tristesa i solitud que sap acceptar com poques persones al món.
ResponEliminaGàcies per la recomanació. No l'he llegit. Vaig llegir Joana i vaig escoltar el Cd que l'acompanya amb els poemes recitats per Margarit i quasi me'l sé de memòria.
M'apunte aquest.
Espere que hages passat una feliç diada.
Joana