. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . BENVINGUTS I BENVINGUDES. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .





dijous, 9 de setembre del 2010

L'autor ha mort?


Roland Barthes


En tornar de les meues vacances blocaires, vaig passejar, amb una certa indolència -segurament per la calor que ens aixafava desaprensivament- per alguns blogs, i fou en Who's there? on vaig trobar un post que em va interessar de manera fefaent. Vaig pensar deixar-hi un comentari, però l'autor havia passat pàgina i em va semblar que ja no procedia. Tanmateix, les reflexions -tant del redactor com dels comentaristes- s'ho valien i no me'n puc estar de reprendre el tema.
L'aportació de Roland Barthes en establir la diferència entre autor i narrador és cabdal. Si no fos així, totes les novel·les serien autobiogràfiques, i, evidentment, no ho són. Naturalment, hi ha un rerefons innegable, l'autor és al darrere dels seus escrits, i no necessàriament amb elements autobiogràfics, potser simplement en la manera de fer. És clar que les experiències, les vivències, el caràcter, la manera d'enfocar la vida que tenim cadascú influeix en allò que fem, i si fem literatura no deu estar exempta d'aquestes influències, però la qüestió no és tan senzilla que es puga resoltre amb una regla de tres. Si he viscut tal cosa, si m'ha passat açò o allò, si... hom pot concloure que per aquest motiu he creat tals personatges o tals històries per als meus relats? Crec que això és una simplificació que no pot donar una explicació vàlida i completa. Quan una persona crea, artísticament parlant, hi ha molts elements que hi juguen, fins i tot hi ha elements tan atzarosos com el propi atzar, elements que ni el propi autor coneixia a priori i que s'han presentat perquè sí, o per alguna casualitat, i que, per descomptat, un crític, des de fora, tampoc no els pot conèixer. No es pot valorar, doncs, una creació literària (o artística en general) amb una explicació reduccionista.
I encara hi ha els receptors. Una obra d'art, tot just l'autor la dóna per acabada, inicia també un camí paral·lel, amb una independència que hom no hauria de menystenir. Una novel·la, per exemple (i un poema encara més), permet diverses lectures. Segons el tipus de lector, la seua capacitat, el nivell cultural, els coneixements del món en general, el saber enciclopèdic que se'n diu, l'època, el seu espai i el seu ambient vital, les pròpies experiències, les pròpies expectatives, els propis desitjos o preocupacions... en podrà sortir una lectura diferent del mateix text, una multiplicitat de possibles lectures. M'agrada aquesta observació de Joan Fuster: "Diu realment el poeta allò que jo entenc en llegir-lo? Tant se val. Fa que jo entenga alguna cosa. Que si no és el que ell diu, és el que jo estava a punt de dir-me." (Consells, proverbis i insolències).
Em sembla, doncs, fonamental l'aportació de Barthes en separar autor de veu narrativa, si bé, no cal arribar a "matar" l'autor, no crec que les coses es puguen reduir a blanc o a negre, hi ha la complexitat, que, de vegades, massa sovint potser, oblidem.

8 comentaris:

  1. És ben bé com tu ho exposes. En això de les teories literàries molt sovint es va d'un extrem a l'altre: o una obra només es pot entendre si coneixem la vida de l'autor o l'autor ha mort. Hauríem de cercar un punt intermig, oi?
    I moltes gràcies per citar el meu post (i que mai més et sembli improcedent comentar-hi res si et ve de gust, eh?)

    ResponElimina
  2. M'ha agradat molt el teu escrit i també la citació de Joan Fuster que jo no coneixia. La trbo molt encertada.

    ResponElimina
  3. Molt d'acord per no dir del tot...T'has llegit Fragmentos de un discurso amoroso? és brutal!

    ResponElimina
  4. Ufff, el post dóna per moltes reflexions. Francament no hi crec massa en les teories literàries.
    Molts teòrics (o acadèmics, que no sé si realment és el mateix) es van passar la segona meitat del segle XX dient que la novel·la havia mort, que la poesia tal com s'havia conegut ja no era poesia ja que era més aviat poesia en prosa i que el teatre (davant l'adveniment del cine i la televisió) tenia els dies comptats i també havia mort.
    Creure que darrera una obra no hi ha una autèntic autor és com creure que els llibres estan escrits per fantasmes com si fossin prospectes de farmàcia.
    Per molt òbvia que sigui la frase: "Darrera tot acte creatiu hi ha un creador i crec que s'ha de reivindicar la figura del creador-autor, més enllà de la seva implicació en l'obra." (I sobretot en aquests temps que es fomenta una cultura de masses i industrialitzada on cada dia perd més valor la paraula cultura i el paper de l'autor i es parla més d'oci.)

    ResponElimina
  5. M'encanta la frase de Joan Fuster perquè és exactament el que a mi me passa quan llegesc poesia, tot i que mai havia arribat a la seva conclusió, supòs per inseguretat.

    I dic jo que en segons quin tipus d'obra és potser necessari saber de la vida de l'autor i la seva psicologia, un exemple podria ser Kafka, en d'altres casos és possible que no, com ara els que escriuen best-sellers actuals.

    ResponElimina
  6. Unes reflexions molt interessants. És simplista pensar que tot el que escriu l'autor és autobiogràfic. No és així, ni tan sols quan escriu en primera persona. Com també és simplista pensar que l'autor ha mort. Estic molt d'acord amb els vostres arguments i la frase de Joan Fuster em sembla extraordinàriament lúcida. Clar que si l'aplicassim la crítica literària tindria els dies comptats, no?

    ResponElimina
  7. Hi ha el que es viu, hi ha el s'imagina...

    ResponElimina
  8. Aquesta entrada em recorda a les meves classes de teoria de la literatura. M'encantaven!

    ResponElimina