L'autor ha mort?

Roland Barthes

En tornar de les meues vacances blocaires, vaig passejar, amb una certa indolència -segurament per la calor que ens aixafava desaprensivament- per alguns blogs, i fou en Who's there? on vaig trobar un post que em va interessar de manera fefaent. Vaig pensar deixar-hi un comentari, però l'autor havia passat pàgina i em va semblar que ja no procedia. Tanmateix, les reflexions -tant del redactor com dels comentaristes- s'ho valien i no me'n puc estar de reprendre el tema.

L'aportació de Roland Barthes en establir la diferència entre autor i narrador és cabdal. Si no fos així, totes les novel·les serien autobiogràfiques, i, evidentment, no ho són. Naturalment, hi ha un rerefons innegable, l'autor és al darrere dels seus escrits, i no necessàriament amb elements autobiogràfics, potser simplement en la manera de fer. És clar que les experiències, les vivències, el caràcter, la manera d'enfocar la vida que tenim cadascú influeix en allò que fem, i si fem literatura no deu estar exempta d'aquestes influències, però la qüestió no és tan senzilla que es puga resoltre amb una regla de tres. Si he viscut tal cosa, si m'ha passat açò o allò, si... hom pot concloure que per aquest motiu he creat tals personatges o tals històries per als meus relats? Crec que això és una simplificació que no pot donar una explicació vàlida i completa. Quan una persona crea, artísticament parlant, hi ha molts elements que hi juguen, fins i tot hi ha elements tan atzarosos com el propi atzar, elements que ni el propi autor coneixia a priori i que s'han presentat perquè sí, o per alguna casualitat, i que, per descomptat, un crític, des de fora, tampoc no els pot conèixer. No es pot valorar, doncs, una creació literària (o artística en general) amb una explicació reduccionista.

I encara hi ha els receptors. Una obra d'art, tot just l'autor la dóna per acabada, inicia també un camí paral·lel, amb una independència que hom no hauria de menystenir. Una novel·la, per exemple (i un poema encara més), permet diverses lectures. Segons el tipus de lector, la seua capacitat, el nivell cultural, els coneixements del món en general, el saber enciclopèdic que se'n diu, l'època, el seu espai i el seu ambient vital, les pròpies experiències, les pròpies expectatives, els propis desitjos o preocupacions... en podrà sortir una lectura diferent del mateix text, una multiplicitat de possibles lectures. M'agrada aquesta observació de Joan Fuster: "Diu realment el poeta allò que jo entenc en llegir-lo? Tant se val. Fa que jo entenga alguna cosa. Que si no és el que ell diu, és el que jo estava a punt de dir-me." (Consells, proverbis i insolències).

Em sembla, doncs, fonamental l'aportació de Barthes en separar autor de veu narrativa, si bé, no cal arribar a "matar" l'autor, no crec que les coses es puguen reduir a blanc o a negre, hi ha la complexitat, que, de vegades, massa sovint potser, oblidem.