Quan era xicoteta, els dies de pluja pausada que deixaven pas al sol, agafàvem una bossa de tela i eixíem a buscar caragols amb l'esperança de trobar-ne suficients perquè la mare els cuinara. Em semblaven -i encara em semblen- un plat deliciós. M'agradava el fet de sortir al camp, gaudir a pler de l'olor que pren la terra quan la pluja l'ha perfumada, observar les gotetes a les tiges i a les fulles i quasinotar les plantes refrescades, alhora que endolcides per la tebior del sol, cercar la grandesa i l'alegria de l'arc de St. Martí desafiant el cel de banda a banda, i trobar els caragols passejant, aliens al perill que corrien si es deixaven atrapar, però jo això tampoc no ho pensava -perdoneu la meua ingenuïtat. De tornada, quan ja n'havíem arreplegat prou, la mare els deixava en algun recipient que tingués possibilitat d'entrada d'aire perquè poguessen respirar, tota la nit, així van soltant la porqueria -deia ella. Al matí, sempre en trobàvem uns quants que s'havien escapolit i recorrien les manises de la cuina. La mare els reunia i els netejava, ben nets, amb sal o amb llima. Després, els abocava dins una safa amb aigua de sol perquè traguessen la banya i, tot seguit, dins d'una cassola amb l'aigua lleument tèbia i, a poc a poc, anava augmentant-los la intensitat del foc. D'això se'n deia enganyar-los. La passa següent era cuinar-los amb la salsa corresponent. M'agradaven sobretot els barbatxos i les vídues, que nosaltres anomenàvem també "xonetes".
Però ara sóc jo la mare, i s'ha perdut la primera part del ritual. Ara, ací, a ciutat, els he de comprar congelats. Això sí, el plat continua sent exquisit, malgrat que -en sóc conscient- no agrada a tothom.
Per si voleu provar-ho:
En una cassola poseu a sofregir mitja seba tallada menuda i una tomaca mitjana. Hi mescleu una punta de salsa de menta i ho removeu tot. Ara, afegiu aigua, un pessic de sal, dues fulles de llorer, unes rametes d'herbassana fresca, un poc de vitet coent i els caragols, i els deixeu al foc fins que estiguen cuits.
Bon profit, si us ve de gust.
Bon profit, si us ve de gust.
La història és bonica. Sempre m'he fixat amb la gent que va a buscar cargols després de la pluja. Jo no ho he fet mai i tampoc els he cuinat mai.
ResponEliminaAras ja sé com fer-ho si algun dia tinc ganes de provar sort.
No soc un fan dels caragols i tot i que soc cuinetes no ne preparat mai. Ara, però, m'has fet venir ganes demenjar-ne. Potser m'arrisque i en prepare un perolet qualsevol dia d'aquest estiu. Aquesta descripció tan evocadora de tot el procés m'ha despertat alguna cosa dins.
ResponEliminaSortir a buscar cargols o caragols després de la pluja, ho havia fet més d'una vegada. Mon pare, ens convidava a calçar-nos les katiusques.
ResponEliminaCert el que expliques, sense cap prevenció ni alerta de perill, sortien a passejar i nosaltres, encara menuts, ens entreteniem mirant el seu pas pausat i alentit, amb les banyes ufanoses.
Recordo també, quan amb guix, marcàvem pistes i feiem curses de cargols, mentre els animavem a prendre un pas més ràpid.
Si mai mos veiem, te'n demanaré un plat! :)
Una meravella de plat.!!!!
ResponEliminaJa m'has fet venir gana ...
ResponEliminaAqui a l'Empordà quan plou també anem a caçar cargols.
Fets així a la cassola el pitjor moment és quan els enganyes, fan una mica de pena.
Aquestes Xonetes donen molt de gust a l'arròs si li afegeixes unes quantes.
Bona nit Novesflors.
A la meva illa hi ha molta tradició de menjar caragols, tot i que a mi no m'agraden (i els he provat!) però supòs que sóc massa conscient del que estic menjant, cosa que no me passa amb altres aliments... Bonica història. Segur que n'associem moltes referents a la nostra infància sobre el menjar :)
ResponEliminaLlàstima, he arribat tard..., però bon profint, tenien una pinta que deien menja'm!
ResponEliminaDes del far.
onatge
Jo no t'acompanyaré, però sí els meus records... jo també anava amb l'avi a buscar-ne i l'àvia els cuinava per a tots (menys per mi, que em feia pena...).
ResponEliminaI Fanal blau té raó, el meu pare ens feia posar les Katiuskes! quins records!
Novesflors! Ja he solucionat el tema del teu comentari al meu blog! No sé què li passa al meu blog o a wordpress que darrerament me restringeix la majoria de comentaris, fins i tot els d'aquells que fa temps que me comenten. No sé on està el problema... En tot cas he vist el teu i ja està publicat. Moltes gràcies! :)
ResponEliminaJo no menjo caragols, però tota la resta que has explicat m'ha agradat molt!
ResponEliminaMmmmmmmmmmmmmm, jo també ho feia, ara en qqueden poquets, però m'encanten!
ResponEliminaMira, no n'he menjat mai de cargols i no crec que ho faci, però per la manera en què ho has explicat tot quasi me'n vénen ganes!
ResponEliminaSalutacions!
Fan bona pinta, llàstima que ara no és bon temps per menjar-los...
ResponElimina