Circulava en silenci. Carrer amunt carrer avall tot li semblava aliè, com si en marcar el rellotge les quatre la vesprada hagués esdevingut café, cel café. El sol, ombrívol. Deixà caure la mirada en el semàfor d’enfront. Per un moment recordà la cançó. Després prosseguí. No pensava. Ni tan sols pensava en les paraules. Però dins la cambra -ella ho sabia- podia dibuixar la llum. Amb la foscor del món com a rerefons només el paper era blanc. I en dibuixar les paraules dibuixava la llum.Per totes les obagues marcescibles del temps
i viaranys angostos
he anat desfent foscors amb les paraules.
He dibuixat la llum.
Quan l’instant perdurable s’esvaeix o s’ensorra
retornen les tenebres a emparar-se de tot
del cos i del carrer i de la música
i encara de la resta.
He andarejat pel traç orbicular
per no caure al no-res.
He fet camins eterns.
Quants milers de vegades recorreré als mots
per construir el viure?
Sempre, sempre mentre ells -els mots- et deixin, podràs recórrer-hi. I segurament, voldràs. És dels millors textos que he llegit en els últims temps, Noveflors. Se'm fa etern per als sentits.
ResponEliminaHi recorrerèm totes les vegades que ens calgui... i quan no ens calgui també, per reinventar la vida un cop i un altre.
ResponEliminaSé que la vida sense les paraules escrites és seria molt diferent, d'una manera que, per sort, no hem hagut de conèixer.
Dibuixar la llum, com tu dius, una i altra vegada, per la màgia de les paraules, un privilegi per a tu, que ho fas, un privilegi pels que podem llegir-te.
Bon dia i bona setmana, Nove s Flors. Ha estat tot un plaer llegir la teva llum. L'Elisenda té raó és un text preciós per als sentits.
Cada paraula
ResponEliminaté la seva llum
i cada accent
la seva flama.
Quan se t'esvaexi
"l'instant perdurable"
prenya la realitat de tu,
i res no serà esborrable,
seràs tu: música i llum.
Els camins són eterns
però les flors i les
tempestes sempre
són canviants.
Recontruiràs sempre el viure,
perquè els fonaments
són la teva vida.
Una abraçada amb cafe...
onatge
Potser ara repetiré, però no em fa res repetir.
ResponEliminaBellíssim text. L'Elisenda té raó.
Continuarem construint el viure.
Una abraçada!
Si recórrer als mots ha de ser per escriure tan bell, fes-ho mil vegades o més.
ResponEliminaQue no s'apagui mai la llum, sobretot la interior! :)
ResponEliminaUn text digne de llegir-lo més a sovint.
Gràcies Novesflors i bona setmana!
Potser sempre. Com la llum.
ResponEliminaSempre s'ha de seguir la llum perquè tal volta sigui allà el camí correcte on potser trobarem moltes de les respostes que cerquem. Molt bonic el post i la foto que l'acompanya :)
ResponElimina